Poesia i música

 Escoltem les següents cançons - poemes i localitzem el ritme i els recursos poètics

 Ella plou  /  Càntic als germans de diferent mare  de Senior i el cor brutal al disc València, Califòrnia.

       

Afegiu els vostres poemes-cançons.

El binomi fantàstic de Gianni Rodari

Rodari mestre, periodista, i escriptor va néixer a Itàlia el 1920, i va morir el 1980. És un dels grans mestres dins de la literatura infantil i la seva obra és reconeguda al món sencer.
Rodari començà a escriure per als nens al 1948. L’any 1970 li fou atorgat el premi internacional Andersen de literatura. Entre les seves obres més populars es troben: Contes per telèfon, Contes per jugar, Contes escrits a màquina, Les aventures de Cebollino, Gelsomino al país dels mentiders, El llibre dels per què, Era dos cops el baró Lambert, Les aventures de Tonino l’invisible, Gip a la televisió, i El pastís volador. 
La gramàtica de la fantasia és un llibre que ens mostra com desenvolupar la imaginació i la creativitat a través de la fantasia en els contes. El binomi fantàstic és una de les receptes que trobem al llibre.
Els llibres de Gianni Rodari, plens de creativitat i humor trenquen els esquemes preestablerts, ajuden a pensar sense prejudicis i a formular-se sempre noves preguntes.

Veieu el vídeo sobre Rodari ací i realitzem la pràctica sobre els relats curts: què t'ha interessat més del relat i perquè?

* Escriviu el vostre comentari sobre l'anterior relat i el conte que creeu amb el binomi fantàstic en l'apartat de "comentaris" d'aquesta entrada.

RONDALLES I CONTES TRADICIONALS

 

ENTRE SANTA ANNA I EL PUIG, UN PAM DE DÉU

Llorenç Martí i Anna Vayà

Qui escolte aquesta història ha de creure que ara fa molts i molts anys , el actual cim de Santa Anna i la penya del Puig eren una mateixa serra, la qual pareixia una immensa muralla de pedra al mig de la vall de la Costera , en el capdamunt de la qual ja es posaven les dues ermites , que a dia de hui encara podem contemplar, la ermita del Puig (o Santa Maria) i la ermita de Santa Anna, que en aquell moment sols estaven separades per una esplanada polsegosa una enfront de l’altra, allí vivien dues ermitanes , de les quals no es sabia quina de les dos tenia el geni més curt, era més pudenta, malparada, rabuda, i de llengua baladrona.(Imitació o descripció de les dues ermitanes, mocador i granera , utilitzar els pictogrames) .

Cada matí eixien a la replaça de les respectives ermites per agranar la seua portalada, competint per veure quina de les dos feia la polseguera més irrespirable, tirant-se les deixalles d’una part a l’altra, fent-se la guitza tirant-se la terra als ulls , o inclús competint per veure quina de les dos enviava més polseguera dins l’ermita de l’altra. I menut era el canyaret que allí es muntava, insults, crits, perolades, granerades, contínuament enganxades , com dos galls, a tot hora mata’m i et mataré.

Tan grans eren les seues disputes que els habitants de la Llosa que es trobaven baix de dues ermites, tota ella gent llauradora, pietosa, prudent i faenera es tiraven les mans al cap del caràcter desgavellat i lo boges que aquelles dones estaven, tant que ningú del poble era capaç de pujar allí dalt per por de caure dins de les seues baralles i eixir rebent de rebot. Aquella situació de brega feia que la gent del poble estiguera ja cansada i no deixaven passar l’ocasió per pregar a Déu perquè posara pau al cap munt de la serra.

Tantes vegades ho van demanar que a la fi, Déu va deixar caure la seua mà divina i colossal i la va dividir en les dos part que hui en dia coneguem. I per aquesta raó es diu que entre Santa Anna i el Puig hi ha un pam de Déu.

Siga de la forma que fora tan gran era l’enfrontament de les dues ermitanes, que separades i tot es mantingueren barallades fins la seua mort, i més enllà.

 De fet són molts els testimonis que afirmen que en les nits de lluna plena apareixen els seus espectres en les respectives portalades, amenaçant-se en la llunyania graneres en mà, i encara es llencen insults que revolen com un eco entre una ermita i l’altra…

* Introduïu les vostres rondalles, contes i enllaços en l'apartat de "comentaris" d'aquesta entrada.

AFORISMES

  Originalment, un aforisme era un dita més o menys curta que comportava sempre un principi científic fora de dubte. Per excel·lència, Hipòcrates és el model dels aforismes en el sentit clàssic de l’expressió. Però el fet que de qualsevol text de qualsevol filòsof o escriptor se’n pugui descontextualitzar una frase més o menys curta i més o menys rotunda va fer que la paraula aforisme acabés fent-se servir per a un reguitzell de coses, totes semblants, com ara les màximes, les sentències i els proverbis.

Hipòcrates: "La vida és curta i l'art és llarg". 

Heràclit: “No ens banyem mai dues vegades al mateix riu”.

Parmènides: “Tot el que és, és, i tot el que no és, no és”.

Píndar: “Sigues qui ets”.

La Bruyère: “Cap obra, i especialment cap obra literària, no ha de deixar veure l’esforç que ha costat”.

Joan Fuster: "Ningú no s'ha d'enganyar: dir "bon dia" ja és fer literatura."

Hi ha una manera de llegir novel·les que consisteix a no veure-hi sinó simples -i gratuïtes- xafarderies sobre desconeguts. És, cal dir-ho, la manera de llegir-ne més senzilla, estesa i atractiva.

Francesc Calafat, Països de paper. Notes sobre literatura: "El poeta Jaime Gil de Biedma va tenir una bona pensada. Volia ser poema.... La meua ambició era ser les històries que llegia; ser la passió, el dolor, l'amor i el desfici vital dels personatges que recreava amb la lectura."

Carmen Alcoverro, Parlem del que llegim:

"Quan una nena o un nen tria un llibre,
fins i tot quan s’equivoca en l’elecció,
això comporta una activitat viva de descobriment
que és essencial per aprendre".

"Llegir és comparar"

                                  

  Creem els nostres poemes

Homenatge a Estellés

No hi havia al Cabanyal una casa com la meua

No hi havia al Cabanyal una casa com la meua.

La façana blanca i el pati ple de flors

Les cambres lluminoses i la cuina petita

Per sentir el calor del menjar al forn

Un saló gran on vivíem tots junts

Passant les vesprades llegint llibres,

fent faena o sense fer res.

Ma casa la derrocaren un dia

I ens deixaren al carrer

Feroçment ens la llevaren del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre veig el solar.

Han passat anys, molts anys;han passat

moltes coses i el solar continua sent solar.

Per què ma casa, si no destorbava ningú?

Ens pagaren una misèria, un no-res

Per tota una vida, la infantesa de ma mare,

La joventut dels seus pares, i per a què?

Ara només existeix un lloc on deixen

Cotxes aparcats i passegen gossos,

Un terreny sense sentit, un forat

Que abans era vida plena, la meua,

La dels meus i la d'un barri

amb ganes d'obrir-se pas.

De sobte encara em pren la fúria

Què voleu que hi faça! Ma casa ho era tot.

No hi havia al Cabanyal una casa com la meua.

                                                                 Marcel Pérez, 4tA

(Versió del poema de V.A. Estellés: No hi havia A València dos amants com nosaltres)

Proposta per continuar amb una versió:

"No hi havia a Magisteri una classe com la nostra...."


Una altra opció: a partir de  les coses que ens agraden fem una enumeració, com en el poema de Bertolt Brecht "Plaers" :

Plaers:

El primer esguard per la finestra al matí
El vell llibre retrobat
Rostres plens d´entusiasme
Neu, el canvi de les estacions
El diari
El gos
La dialèctica
Dutxar-se, nedar
Música antiga
Sabates còmodes
Comprendre
Música nova
Escriure, plantar
Viatjar
Cantar
Ser amable.

Un acròstic

Un cal·ligrama

MICRO RELATS

BINOMI FANTÀSTIC: COR / BLAU

Senior i el COR brutal

Un tipus de BLAU   

LES NOSTRES HISTÒRIES DEL COR BLAU:                                                                 

A KIND OF BLUE

    Isaac Pastor (Grup 2º K)

 

L´econòmic, pragmàtic, eficient anglès ens dóna una accepció sentimental i malencònica de la paraula "blau" que el català no en té. Així que bon dia, tristesa. De cors blaus o tristos ha sortit la millor música: el llenguatge universal. Miles Davis en 1959, amb John Coltrane, Cannonball Adderley, Bill Evans...fent un dels millors discos de jazz, titulat "Un tipus de tristesa". Tinc a les mans el disc, a les oïdes els frasejos i al cor aquest tipus d´estat, aquesta forma de vida. Geni, llibertat, experiència, pensament, atreviment, talent, amor...Trobat i perdut.

Però els cors són blaus en qualsevol idioma. Mentre suren les notes de "Blue in green", el llenguatge particular de tothom s’adequa. Allibera la trompeta allò que es pensa amb el saxo, els desitjos per fer. Els records que vénen amb les escombretes acariciant la bateria. Les experiències, bones i dolentes, cauen per les tecles del piano. L´enyorança torna amb el so del baix. Un tipus de tristesa que s´encomana. Sempre és millor sentir la veritat. 

-->

Les nostres històries (Formació literària, curs 2012-13)

LLIURE

De sobte, un dia va decidir eixir de l’ou on havia passat els últims onze mesos. Per poder eixir d’aquell rebost tan petit i calentet, Quim havia hagut de menjar-se part de l’estructura d’aquella bombolla de color negre fosc que l’envoltava.

En fer-se la llum del dia, va sentir un enorme buit al seu estómac que li demanava menjar de seguida, estava famolenc. Quan encara no havia tingut temps de situar-se per saber on estava, va veure com alguna ànima caritativa li deixava unes sucoses fulles d’un color verd intens i una olor fresca que li feien caure la bava.

-Són fulles de morera, li va dir un altre cuc que ja duia uns dies en aquella caixa.

- Gràcies, però qui ets tu?

- Sóc Nel, un altre insecte lepidòpter com tu que ja duc ací dos dies.

Quim, sense llevar-li la mirada del damunt, es va llançar com una fera a devorar aquelles suculentes fulles. Per uns instants, va oblidar l’altre cuc i es va concentrar a allò que tenia entre les mans, però quan ja anava per la tercera, va alçar la mirada i va veure que no sols estaven ell i Nel, hi havia un exèrcit de criatures iguals que ell, criatures de color blanc que poc després va descobrir que eren els seus germans.

Durant els següents mesos no va fer altra cosa que menjar aquelles fulles que de tant en tant els queien des de no sabien quin lloc.

De sobte, un dia van escoltar unes veus que els arribaven des d’una altra caixa que tenien al costat de la seua, eren uns altres cucs, unes erugues de molts colors, cuquets de classe alta, de la burgesia. Aquestes erugues es pensaven que des de l’altra caixa podien dominar el món dels cucs i  tractaven de dir-los alguna cosa.

-Mengeu, mengeu... mengeu i prepareu-vos per anar l’escola! -S’escoltava des de l’altra caixa.

-Per què dieu això? Va contestar Quim amb una fulla de morera a la boca.

-Ja voreu com d’ací un temps us tanquen a l’escola que vosaltres mateixos heu de construir, per a no eixir mai més d’ahí! -Deien els cucs de colors entre rialles-. Nosaltres, en canvi, hem triat un altre camí...

Mentre escoltaven aquestes paraules, Quim i Nel, tractaven d’endevinar a les cares dels seus germans, que era el que estava passant, però ningú no era capaç de trobar una explicació a aquelles paraules que sonaven a maledicció, i es preguntaven:

-Què és l’escola? Per què ens han dit això?...

A mesura que anaven passant els dies, es repetien aquelles amenaces, que més bé semblaven trets d’una metralladora, des de l’altre costat, i els cucs de seda cada vegada estaven més atemorits.

-No teniu salvació, anireu a l’escola, tots tancats sense poder anar-hi a cap lloc, jajaja...

- Mengeu, mengeu i prepareu-vos...

-Nosaltres ens quedarem ací dins d’aquesta caixa per a sempre, i anirem a l’escola que nosaltres triem, perquè els nostres pares poden construir una per a nosaltres, mentre vosaltres quedareu reclosos a les escoles, sense poder gaudir ...

Un dia, mentre es preparaven per a dormir, Nel li va dir a Quim que no es trobava massa bé,  pensava que s’havia passat amb la ingesta de morera i necessitava descansar, així que Quim no el va molestar més i van anar a dormir.

Al dia següent, quan Quim va obrir els ulls, es va quedar horroritzat. Nel ja no estava, al seu lloc hi havia un capoll de fil daurat, se n’havia anat a l’escola. Aquella escola que, per ser menuts, no sabien el que era i els donava por per allò què els havien dit els altres cucs.

-Socors, socors! El Nel ha desaparegut. L’escola, l’escola ha vingut a per ell, se l’ha endut per a no tornar mai més. Socors, socors.

Quim va passar el dia abatut, ja no tenia ganes de res. Havia estat un cop molt dur, pensava que no el tornaria a veure. Per a ell, el Nel, era el seu germà preferit, però de sobte havia desaparegut. Se’n va anar a dormir sense menjar res durant tota la jornada. Es va dormir i es va fer fosc.

Quim també havia entrat a l’escola, aquell capoll de fil daurat, encara que una vegada dins d’ell es va adonar què era un lloc màgic. No tenia res a veure amb allò que la classe alta els havia tractac de dir. Era un lloc meravellós, on es va trobar amb Nel i molts altres cuquets, i on va passar els millors dies de la seua vida...

Temps després, va sortir de l’escola, aquell capoll de fil daurat, i era lliure. Tot allò que havia aprés allí dintre, l’havia transformat en una papallona lliure com el vent, tan lliure que mai ningú li hauria de donar el menjar, tan lliure com voldria ser, tant lliure com mai hagués pogut imaginar.

LLIURE...

(Taüll)

-->

  A DALT I A BAIX          

Isaac Pastor (Grup 2º K)

Sempre he sabut que hi han classes. Com no hi van a haver-ne? Això es obvi. Altra cosa és que lluitin o deixen de lluitar. Una de les millors representacions la tinc quan vaig a casa del meu amic Pere. Passàrem per l´escola junts, es coneguem des de sempre. Viu a una finca de luxe, novíssima, d´aquell centre artificial que muntaren en mig del no res, a un lloc on mai havia viscut ningú a València. La Ciutat de les Arts i les Ciències, que més bé és podria dir la Ciutat de l´Artifici i l´Especulació. Un lloc aïllat, impensable, fred, ventós, on El Corte Inglés ha obert un comerç i poc a poc ha anat agafant vida. El meu amic va ser dels primers habitants, un pioner. No es podia ni fer un cafè sense agafar el cotxe. Ara presumeix d´eixos símptomes de vida (mira aquest bar que han obert...prop tinc un restaurant molt bo...açò els caps de setmana es plena...) però allò dista molt de ser un autèntic barri.

Jo sí que visc a un barri. Patraix encara té l´antiga plaça del poble i tot. Bars n´hi han a centenars. I vida, massa i tot. Gent treballadora, contacte, acció i realisme social garantit. Finques pròpies del desarrollismo franquista majorment, apilotonades sense massa gràcia o ninguna, envoltades per grans avingudes horripilants. Jo visc a un quart sense ascensor, d´una edificació antiga que té goteres i més de setanta anys. I damunt visc a dalt de tot, sota les goteres. No sóc massa manetes i la lluita contra el deteriorament la vaig perdent. Però ací n´hi ha barreig. La finca del costat és nova, es veu de qualitat. I enfront tinc una vella caseta de només una sola altura, que em regala llum, cel i panoràmica de patis de veïns.

En canvi, Pere viu a una de les millors edificacions de la nova zona, creada per a demostrar la perfecta fugida de la humilitat. Alta i exuberant, nascuda per a dominar. Les vistes són cap a l’esquerp, brusc, anti feng shui i ja decrèpit i passat de moda mausoleu de Calatrava i Rita. I fins i tot controlen una corba del circuit de tots els valencians per a carreres de multimilionaris. El seu pis és dels normalets. Abunden els dúplex, que consisteixen en tindre el pis del meu amic més el del costat. Just dalt d´ell, a un d´aquestos, hi viu un Conseller de la Generalitat. I a un dels àtics hi viu un altre. Dos consellers en total. Acostuma a haver-hi algun cotxe de policia a la porta. I sempre està el porter. Per a entrar has de dir on vas, truquen per telèfon i t’ han d’autoritzar l´entrada. M´agrada la sensació que m´òbriguen la porta d´aquest món. Supose que és això del somni de la mobilitat social, encara que siga només per una estoneta.

Els meus veïns no són tan llampants. Mentre en Pere i la seua dona han fet molta amistat amb una parella de neurocirurgians i surten a sopar amb ells, jo mai he fet massa relació amb ningú de la meva escala. I hi tinc un còctel interessant i variat. Tercera edat, paletes parats (tal volta feren la finca del meu amic), una família que  acaba de recuperar al pare (sortit de la presó), estudiants i immigrants. Les xiques que estudien són tímides i discretes. Els avis són atents i se´n passen d´educats. Tots van a la seua i jo el primer. Ens respectem, sense més. I ens escoltem. Ací les parets escolten: el xiquet de baix del tot (el de l’expresidiari) és audible en el meu quart  pis quan no li agrada el sopar (s´ho treballa, crida molt), i el lloro de l´àvia del segon és de tot menys graciós. Anem fent els uns amb els altres.

Però des de fa cosa d´un any, els meus nous veïns de baix ho han revolucionat tot. Aquest pis ha sigut llogat per una parella sense fills, d‘uns quaranta anys. No són de llocs austers i gèlids com la majoria del barri (estic segur que Conca o Albacete són les principals fonts d´origen d´estes cantonades. Els llauradors dels pobles dels voltants, emigrats a la gran ciutat, no foren suficients i ací ningú parla valencià. S´equivocà Joan Fuster). Aquests nous, des de les seues càlides contrades de l´altra part del món, ens duen l´exuberància, l´hedonisme i la festa a les venes, perfeccionant el tòpic valencià. Són enemics de la discreció, la contrició i el silenci. L´antítesi d´una pel·li de Bergman. Ells viuen cap afora. I clar, és normal xocar amb les seves expansions. Sobretot de sons i d´alegria. El reggaeton i les reunions de borratxos són molt cansades d´aguantar. Jo sóc com nòrdic, i m’agrada molt estar trist i a soles. El silenci és or a la ciutat que exalta el soroll. Però bé, algunes bronques (ridícules, si són més majors que jo...) i apel·lacions a la convivència foren necessàries al principi, res massa destacable.

El cabreig gran va començar quan aquesta parella de gran vida social desenvolupà un mitjà de no pagar el lloguer, per l´eterna forma humana consistent en explotar els altres, principalment als encara més febles. Rellogant pel seu compte un parell d´habitacions aconseguiren aquest principi. I començà a passar gent pel pis de baix. De sobte, em vaig convertir en tafaner a la força. Les parets escolten ací. Tot açò ho vaig descobrir una nit, que sota la meva habitació, el meu llit, la meva desitjada tranquil·litat, vaig assistir en primera fila a un fenomenal espectacle de discussió de parella, en una llengua indesxifrable per mi (normal, només conec tres de les vora set mil). Hi hagueren moments de tensió, preocupants. La dona tenia més retrets o cridava més fort. La paciència se m´acabà i baixí a acabar de tafanejar. A guanyar-me la nit i el descans. Baix estan acostumats que els pique al timbre. M´obrí la meua veïna original, no abans de fotre’ls una bronca als enfadats. "Qui hi és cridant baix del meu llit a la una i mitja del matí? -Vaig soltar només vore-li la cara. -No ho sé, una parella...tranquil, ja no cridaran més...". Les conclusions, que allò anava a ser com una pensió. I quant cobraven per prestar aquests serveis?? Al dia següent, per casualitat, em trobí per l´escala els elements en discòrdia, anant-se’n, qui sap on acabaran la discussió.

Al poc temps fou una bronca entre el meu veí i un dels seus rellogats, un pobre noi que venia cds al top manta. Estava afaitant-me al bany i els retrets em pujaven pel pati comú. El xic, molt amoïnat i en un forçat castellà, reclamava que li havien furtat una cartera amb 400 euros que tenia amagada sota el llit, que eren tots els seus diners, que ell havia pagat el lloguer sempre (va dir la quantitat, i tal i com sospitava era una quantitat molt per damunt d´allò just) i no li agradaven els lladres i aprofitats. El meu veí es feia l’indignat amb les acusacions, i amenaçava amb denunciar-lo per les seues activitats de pirata digital i d´immigrant il·legal. Les meves simpaties estaven amb el noi, no ho amague. Jo me´l vaig creure. Furtar als grans estudis, venent aquelles pel·lícules comercials tan buides i dolentes per a guanyar-se la vida, no em fa el mateix efecte que les activitats del Vladimir, que així és diu el veí (m´agrada pensar que li posaren aquest nom els seus pares perquè són un leninistes convençuts, que sí que respecten la solidaritat entre els pàries de la terra). L´amenaça de denúncia era tan miserable. Dies després aparegué una comitiva d´amics del xic del top manta. Estigueren una bona estona fent sonar el timbre, sense parar, per a desesperació de l´escala de veïns i acollone dels receptors que, si estaven, ho dissimularen molt bé. No obriren la porta ni donaren senyals de vida.

L’art és terrible a la nova arquitectura de la Ciutat de les Arts. Aquells edificis tan violents, amb elements en punta, disparats. Amb només el sentit harmònic de l´explotació del totxo. Per molt que Pere parle de Potsdamer Platz a mi no me´l recorda per a res, em pareix tot de mal gust, d´acord amb el nouriquisme tan fals que ho va desenvolupar. Però haig de reconèixer que la ciència sí que funciona a la nova arquitectura de la Ciutat de les Ciències. Quan vaig a cal Pere em quede meravellat del aïllament total de les seues superparets. Murs infranquejables davant la vida dels altres. Això és el luxe per mi. Ell no escolta res. Protegit. Excepte al pati, al garatge, a l‘ascensor. Em comenta que un dels consellers és molt simpàtic, el que viu just dalt d´ell. Sempre saluda i comenta alguna cosa més que el temps. Tots dos tenen gos (encara que el del conseller el passegen a sovint els seus guardaesquenes) i comparteixen la mateixa passió pel bon restaurant del costat amb l’estrela Michelin, on s´han trobat. La dona de Pere és molt simpàtica. I també maca. D´aquelles que es fa amb tothom. Així que un dia arriba amb dos entrades excel·lents per a vore l´estrena d´una òpera al mausoleu de les Arts, cortesia i insistència del veí de dalt. "Per favor, per favor, accepteu-les. Jo no puc anar...". Pere em mana una imatge pel whatsapp. Estan asseguts just al costat de Plàcido Domingo i s´han fet una foto amb ell.

Després del top manta vingué la nova indagació. Ara tenia just sota el meu llit a una mare amb el seu fill menut, de menys d´un any. El nadó, com és normal, plorava molt. A mi m´intrigaven els horaris. En general en aquella casa es viu de nit. I la jove mare i el més que jove fillet pareixen perfectament acoblats a aquell horari de matinar és de covards. Jo pensava que allò no hauria ser molt bo per al fillet. I també observava una sobreexcitació per part de la mare, que li deia massa coses, i en un to massa agitat (en una llengua incomprensible per mi, de nou), quan el noiet començava amb aquells plors. Tindre un fill és (o hauria de ser) la decisió més important i transcendental de la vida. Així que tindre un de sobte, totes les nits plorant, sense haver-ho ni demanat, era confús. No massa fotut. No soporte la mala educació (la veritat és que moltes voltes el simple existir) dels seus majors. Però un nadó no és maleducat .  

Un matí vaig fer una composició de situació. Els picà al timbre una dona amb un mocador al cap i moltes arrugues. Duia un carro de supermercat i un gros i llarg filferro per furgar als contenidors de fem. Les meves conclusions tafaneres des de la finestra són que devia ser la mare o un familiar. Tenia molta fam. Va baixar la meva veïna de l’habitació de baix i li engegà un paquet de papes que devorà amb fruïció. Després aparegueren més habitants de la situació, en total quatre. Es veu que tenien al pati guardats dos carros més de supermercat. Haurien dormit també al pis de baix? Tots junts? Jo, altra cosa no, però tinc un llit còmode i molt gran, on ara mateixa m´estiro sol. Després de un breu intercanvi de salutacions i indicacions es separaren en dos grups, i començaren el seu camí cap a la subsistència de cada dia.

Fotia pensar que algú s´aprofitarà d´ells. He viscut a l’estranger i he passat per estafes i mals moments. Mai tan dolents. Hi han classes. Jo em podia defendre amb l´anglès, la nacionalitat europea. Viatjava totalment per gust. Tenint sempre on i com tornar. Aquell mateix vespre un succés que jo no tafanegí, perquè no era a casa, ho precipità tot. Hi hagué un llançament desafortunat d´un gel (vull pensar que desafortunat) que impactà al cap del xiquet cridaner de nou anys fill de l’expresidiari. Menyspreablement, tractaren de culpar-me a mi. Se succeïren les trucades al propietari del pis. Les bronques. A punt estigueren de trucar a la policia. Quan jo arribí també em passaren el mòbil i vaig poder donar la meva visió a un avergonyit propietari, que ens va prometre que mai més, que parlaria molt seriosament amb Vladimir, el seu únic llogater, que ell no sabia res de més gent ni de "pis pasteres" i ho anava a arreglar tot, perdó. Des de aleshores no he tornat a sentir massa animació del meridià de baix. La jove mare amb el nadó desaparegué, qui sap on plorarà ara el noiet. I jo encara no m´he trobat amb Vladimir, a qui m´agradaria agrair-li que m´acusés, sense estar jo present, d´agredir a un xiquet de Primària. Jo que casualment estudiï per a formar-los, per a què no siguen malparits.

Pere també ha vingut alguna volta a ma casa. A ell li pareix divertit. Pot fumar en el menjador, li trec una cervesa, i pot comportar-se amb una laxitud que, al seu pis perfecte (està tot molt ben decorat, dóna pena menejar-se o tocar res), no pot emprar. Ell i jo no tenim cap lluita de classes, som amics, s´estimem. La seua vida passa per un treball molt angoixant i ben pagat, relacionat amb internet i amb la pressió de les vendes. No l´enveje. Però l´ altre dia quantificava amb ell això de les classes. Quina és la diferència entre viure baix d´un simpàtic Conseller de la Generalitat amb cotxe oficial i guarda esquenes o dalt d´una dona immigrant amb carro del supermercat i escombraries per furgar? Econòmicament, i tot és a l´economia (no deia això Marx?), la proporció és de quatre. Suposa que ell paga quatre voltes més que jo pel seu habitatge. Eixa és la diferència entre a dalt i a baix.

                  

Propostes per treballar la imaginació

Algunes cites de Gianni Rodari per començar:
 
“La fantasia és un instrument per conèixer la realitat (faig servir indistintament com sinònims les paraules “fantasia” i “imaginació”, perquè ja són lluny aquells temps en que els filòsofs, teoritzant a posteriori sobre la divisió del treball, les distingien, per després adjudicar la fantasia creadora als artistes i la imaginació pràctica als treballadors manuals). Altres instruments són els sentits. Altres, el pensament crític, la ciència, etc.”

“L’ús total de la paraula per a tots em sembla un bon lema, d’un bell so democràtic. No perquè tothom sigui artista, sinó perquè ningú sigui esclau”.
“Ningú no pot prescindir de la fantasia, ni el científic ni l’historiador. La imaginació serveix per fer hipòtesis i també el científic necessita fer hipòtesis, també el matemàtic que fa demostracions per absurd.La funció creadora de la imaginació pertany a l’home comú, al científic, al tècnic; és tan necessària per als descobriments científics com per al naixement d’una obra d’art; fins i tot és condició necessària de la vida quotidiana: fins i tot per entendre per què surt aigua de l’aixeta ens cal la imaginació.”
“Si una societat basada en el mite de la productivitat i en la realitat del benefici té necessitat d’homes a mitges –fidels executors, diligents reproductors, dòcils instruments sense voluntat-, vol dir que està mal feta i que cal transformar-la. Per aquesta tasca, calen homes creatius, que sàpiguen utilitzar la seva imaginació”.
	“Creativitat és sinònim de pensament divergent, és a dir, capaç de trencar contínuament els esquemes de l’experiència. És ‘creativa’ una ment que treballa sempre, sempre disposada a fer preguntes, a descobrir problemes on els altres troben respostes satisfactòries; capaç de judicis autònoms i independents (fins i tot del pare, del professor i de la societat), que rebutja els conceptes codificats, que no es deixa inhibir pels conformismes”.
“Qui sap si algú farà mai un estudi sobre els camins seguits per la imaginació de Bach per crear les Variacions Goldberg? L’anàlisi d’obres d’aquestes que es poden trobar sempre és de tipus descriptiu. Però ningú no s’aventura mai a cercar de reconstruir el procés inventiu de Bach, a indicar el punt en el que la lògica compositiva deixa de ser una cosa semblant a una gramàtica per transformar-se en una lògica de la imaginació, que crea les seves pròpies lleis.”
“És imprescindible rebutjar l’oposició tradicional entre fantasia i realitat, en la qual realitat significa ‘allò que existeix’ i fantasia ‘allò que no existeix’. Aquesta oposició no té sentit. És que no existeixen els somnis? No existeixen els sentiments, pel fet de no tenir cos? D’on treuria la fantasia el material per a les seves construccions si no els agafés de les dades de l’experiència, com de fet ja fa, perquè a la ment no hi entren més dades sinó les de l’experiència?”
“El nen és una personalitat completa i oberta, abans que la seva socialització i l’educació a la que el sotmetem l’adaptin a la societat on ha de créixer, a les seves finalitats, remarcant només les qualitats que li serveixen per a aquesta adaptació i qualificant d’inadaptat el nen que no es limita a aquest únic camí, i que no accepta estar fet per a un món que només en contempla una part i no tot allò que el nen pot ser. Volem partir del nen i de la seva llibertat per ajudar-lo a fer d’ell mateix allò que pot i que vol ser.”
“Cal una gran confiança en els nens, perquè sempre van un pas més endavant del punt on pensem que són.”
“Cal que el nen a l’escola continuï jugant: amb objectes, amb paraules, amb el propi cos, amb els companys. Cal que a l’escola hi hagi joguines, espai per jugar, materials per manipular, per inventar nous jocs, i ensenyants capaços de jugar amb els nens i d’utilitzar amb ells el joc com un instrument extraordinàriament dúctil, elàstic, omnicomprensiu, per experimentar la realitat. Hi ha moments en que es fa difícil distingur el nen que juga i el científic que experimenta.”
“L’escola per a consumidors és morta; una escola viva i nova només pot ser una escola de creadors. És com dir que cal acabar amb la diferència entre alumnes i professors, i d’ara endavant s’ha de començar a parlar d’homes complets.”