Pàgines

dilluns, 7 d’octubre del 2013



RONDALLES I CONTES TRADICIONALS
 
ENTRE SANTA ANNA I EL PUIG, UN PAM DE DÉU


Llorenç Martí i Anna Vayà

Qui escolte aquesta història ha de creure que ara fa molts i molts anys , el actual cim de Santa Anna i la penya del Puig eren una mateixa serra, la qual pareixia una immensa muralla de pedra al mig de la vall de la Costera , en el capdamunt de la qual ja es posaven les dues ermites , que a dia de hui encara podem contemplar, la ermita del Puig (o Santa Maria) i la ermita de Santa Anna, que en aquell moment sols estaven separades per una esplanada polsegosa una enfront de l’altra, allí vivien dues ermitanes , de les quals no es sabia quina de les dos tenia el geni més curt, era més pudenta, malparada, rabuda, i de llengua baladrona.(Imitació o descripció de les dues ermitanes, mocador i granera , utilitzar els pictogrames) .
Cada matí eixien a la replaça de les respectives ermites per agranar la seua portalada, competint per veure quina de les dos feia la polseguera més irrespirable, tirant-se les deixalles d’una part a l’altra, fent-se la guitza tirant-se la terra als ulls , o inclús competint per veure quina de les dos enviava més polseguera dins l’ermita de l’altra. I menut era el canyaret que allí es muntava, insults, crits, perolades, granerades, contínuament enganxades , com dos galls, a tot hora mata’m i et mataré.
Tan grans eren les seues disputes que els habitants de la Llosa que es trobaven baix de dues ermites, tota ella gent llauradora, pietosa, prudent i faenera es tiraven les mans al cap del caràcter desgavellat i lo boges que aquelles dones estaven, tant que ningú del poble era capaç de pujar allí dalt per por de caure dins de les seues baralles i eixir rebent de rebot. Aquella situació de brega feia que la gent del poble estiguera ja cansada i no deixaven passar l’ocasió per pregar a Déu perquè posara pau al cap munt de la serra.
Tantes vegades ho van demanar que a la fi, Déu va deixar caure la seua mà divina i colossal i la va dividir en les dos part que hui en dia coneguem. I per aquesta raó es diu que entre Santa Anna i el Puig hi ha un pam de Déu.
Siga de la forma que fora tan gran era l’enfrontament de les dues ermitanes, que separades i tot es mantingueren barallades fins la seua mort, i més enllà.

 De fet són molts els testimonis que afirmen que en les nits de lluna plena apareixen els seus espectres en les respectives portalades, amenaçant-se en la llunyania graneres en mà, i encara es llencen insults que revolen com un eco entre una ermita i l’altra…


* Introduïu les vostres rondalles, contes i enllaços en l'apartat de "comentaris" d'aquesta entrada.

3 comentaris:

  1. Samuel Otero Sotos.

    El núvol i la flor.

    Era així una vegada una flor que es cridava Bellesa i que volia créixer molt, molt alt, tan alt que així poguera veure tot el món, i el més important, veure la resta de flors que la vista no li permetia veure perquè al ser tan baixeta només veia les que estaven al seu costat. Bellesa creia que serien molt boniques i perfectes, amb colors brillants i per això un dia li va demanar a un núvol que per favor li ajudara amb la seua aigua perquè així poguera ser la més alta i veure a totes. El núvol era tan malvat que no li va propiciar ni una gota d'aigua i Bellesa va entristir al donar-se compte que no podria complir el seu somni, passaven els dies i aquell núvol proporcionava aigua a totes menys a Bellesa, totes creixien fent que Bellesa ja no sabera ni com eren les del seu costat. Un dia de molt aire totes les flors es movien de manera que pareixia que eixirien volant però l'única flor que va volar al ser arrancada de la terra va ser Bellesa i va volar tan alt que va eixir per damunt de totes i les va poder contemplar gràcies al un nou amic anomenat aire.

    ResponElimina
  2. Adaptació de tres contes tradicionals relacionats entre ells: "La caputxeta Vermella, La rateta presumida, i els tres porquets"
    Representat per: Rocío Troya, Lidia Sánchez i Mª José Bañón.
    COMENÇAMENT:
    En un bosc molt lluny d’ací, hi havia una xiqueta que sempre eixia de casa amb una caputxeta vermella.
    Un dia, sa mare la va enviar a casa de la seua avia i.......no vos he preguntat....
    -¿Sabeu qui era la xiqueta?
    -Toc, toc.... (toquen a la porta)
    -Ui...qui serà?(entra caputxeta)
    -Hola! Ui...quanta gent hi ha açí....sabeu qui sóc??
    (tost contesten)
    -bufff!!! menys mal...he eixit correns de casa, ma mare m'ha dit que anara algun lloc...pero ara no recorde be...on m'ha dit...sé que duc una cistella...pero...que durà dins...?
    -¿mirem el que hi ha dins de la cistella? (tots contesten)
    -Traguem mel..., una poma, un troç de pa....ummm que bo, veritat!!
    Narradora: Una veu que se sentiamolt llunt diu:
    -...socorro auxili...ajuda!!!
    (apareix una caixeta i dins una rateta)
    Ui...el soroll ix de la caixeta...voleu que la obrim?...qui estarà asi dins....
    Apareix la rata i diu: - Heu de bufar molt fort per a que em faça gran.
    ( i tots bufen i bufen fins que la rateta es va fer gran).
    Rateta: - Deus d'anar el més aviat possible a dur la cistella a casa de la teua avia.
    I diu la caputxeta.- Però...a mi no se me apareixia un....un...un llop!!!
    Rateta: - Si, un llop es el que deu d'apareixer però, hem va dir que tenia la vesprada molt ocupada...algo així com...que...anava a visitar a tres germans...porquets??? pot ser xiquets??
    Caputxeta: - Aleshores.....
    Rateta: - Aleshores deus d'anar correns a salvar als tres porquets...
    Caputxeta: - jooo???
    Rateta: - Sí, tu, algú haurà d' ajudar-los..... jo no puc córrer.
    Narradora: La rateta y caputxeta van córrer i van córrer fins arribar a la part del bosc on vivien els seus tres amiguets, una gran esplanada al costat del riu. Però per més que van córrer, quan van arribar ja només estava en peu la casa d'un porquet, ambdós es van mirar i van pensar ..........¿Que podem fer perquè el llop no destruïsca la ultima casa?
    La rateta va dir: - ummm crec que puc ajudar els nostres amics. Espera'm ací
    Caputxeta: val ,ves amb compte.
    Es va acostar al llop, i li va comtar que s'havia trobat una moneda i li va preguntar:
    Rateta: - Que puc fer amb ella? En que puc gastar-me-la? et pareix que me la gaste en un nou vestit? o seria millor en un bonic llaç per a la meua cueta?
    Llop: - No ho se rateta...saps en què m'ho gastaria jo?
    Rateta: - En que?
    Llop: En un llibre, per a no sentir-me tan sols.
    Rateta:- ohh..... pobre llop, per a tindre més amics només has de ser més agradable i mes bo...
    Llop: Si, crec que tens raó.
    El llop va pensar i amb el temps va deixar de fer coses roïnes als amiguets de la rateta, per a celebrar-ho, tots junts caputxeta, la rateta, el llop, i els porquets van fer una gran festa.
    I conte contat, conte acabat.

    ResponElimina
  3. El conte de "La princesa i el pèsol" el podeu trobar en aquesta pàgina web, que és d'on el varem extraure nosaltres:

    http://www.totcontes.com/grans-classics/66/la-princesa-i-el-pesol

    Arantxa Sola Garcia i Asunción Palop Baixauli 2T.

    ResponElimina