Rodari mestre, periodista, i escriptor va néixer a Itàlia el 1920, i va morir el 1980. És un dels grans mestres dins de la literatura infantil i la seva obra és reconeguda al món sencer.
Rodari començà a escriure per als nens al 1948. L’any 1970 li fou atorgat el premi internacional Andersen de literatura. Entre les seves obres més populars es troben: Contes per telèfon, Contes per jugar, Contes escrits a màquina, Les aventures de Cebollino, Gelsomino al país dels mentiders, El llibre dels per què, Era dos cops el baró Lambert, Les aventures de Tonino l’invisible, Gip a la televisió, i El pastís volador.
La gramàtica de la fantasia és un llibre que ens mostra com desenvolupar la imaginació i la creativitat a través de la fantasia en els contes. El binomi fantàstic és una de les receptes que trobem al llibre.
Els llibres de Gianni Rodari, plens de creativitat i humor trenquen els esquemes preestablerts, ajuden a pensar sense prejudicis i a formular-se sempre noves preguntes.
Veieu el vídeo sobre Rodari ací i realitzem la pràctica sobre els relats curts: què t'ha interessat més del relat i perquè?
* Escriviu el vostre comentari sobre l'anterior relat i el conte que creeu amb el binomi fantàstic en l'apartat de "comentaris" d'aquesta entrada.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaEl núvol estava trist, el núvol no parava de plorar fins que un dia la flor va començar a germinar. Pensava que no creixeria mai i en veure que no s'alçava comença a plorar... En fer-se major un home la va agarrar. El núvol des d'aquell dia no pararia de mullar totes aquelles herbes que es convertiren en flors gegants.
ResponEliminaHi havia una vegada una flor molt petita que acabava de florir i que estava coneixent el món. Tots els dies descobria una cosa nova ja que era molt curiosa, però el que no aconseguia trobar era un amic de veritat amb el qual compartir les alegries dels seus descobriments. La flor es sentia cada dia més sola pel que va deixar d'interessar pel món i passava els dies mirant al cel sense pensar en res més que en la seua tristesa. En un d'aquests dies en què la flor mirava al cel es va adonar que algú l'observava amb curiositat, era un núvol! Un núvol tan curiós com ella. Els dos van començar a parlar i la flor va escoltar amb gran admiració totes les coses i històries que descobria el núvol en els seus llargs passejos mogut pel vent.
ResponEliminaLa flor i el núvol van continuar sent amics i tots els dies quan es trobaven s'explicaven les coses que anaven descobrint . Però no tot era felicitat i és que amb el pas del temps van descobrir que la flor s'estava assecant i marcint ja que al passar tant de temps amb el núvol no li arribaven els raigs de sol que la feien estar radiant , però la flor es negava a deixar de veure al seu amic núvol , i aquest estava molt preocupat. Un dia veient a la seva amiga tan seca el núvol es va posar tan trist que va començar a plorar pensant que tot el que ell feia causava mal a la seua amiga , va seguir plorant i plorant sense fixar-se en la flor que va començar a recuperar-se de sobte . Quan la flor es va haver recuperat del tot cridà a la seu amic feliç , i els dos es van adonar que l'aigua que el núvol vessava sobre la flor la deixava fins i tot més radiant que quan només prenia llum solar . Des d'aquell dia cada vegada que es veien el núvol vessava una mica d'aigua sobre la flor i la va convertir en la flor més bonica de tot el bosc ja que cap altra flor tenia la sort de tenir com amic a un núvol .
Era una vegada un núvol molt petit, que es deia Pit i sempre observava la resta de núvols gegants que estaven al seu voltant. Tant la seua mare, com el seu pare i fins i tot el seu germà menut eren més grans que ell. Tots els núvols eren capaços de regar tot un camp ple de fors. Però Pit no es veia capaç de fer-ho.
ResponEliminaUn dia va eixir a jugar i explorar el seu entorn i va veure una flor que estava trista. Va decidir anar a preguntar-li què li passava. La preciosa flor va contestar que sempre que plovia, com que ella era més menuda que la resta de flors, l’aigua no li arribava directa des dels núvols, i sempre es quedava amb l’aigua que li sobrava a la resta de flors. Pit es va posar molt content perquè podia ajudar a la flor a fer-se més gran i se’n va anar molt content a la seua casa. Uns dies després els núvols van tindre que anar a treballar, i Pit va anar a buscar a la seua amiga la flor per a que les sues gotetes de la pluja arribaren directament a ella.
Hi havia una vegada un camp de roselles que vivien tranquil·les la seua vida de flors. Un dia, aparegué en el camp una flor singular. La flor diferent es burlava de les roselles perquè eren totes iguals, mentre que ella era d’una altra classe. Ella era esvelta, elegant, ella era una rosa – encara que el seu color no tenia res a veure amb el seu nom, perquè era blanca-. La rosa blanca destacava en el camp roig de roselles i creixia feliç i indiferent als problemes de les seues companyes les roselles; perquè ella era diferent. Va passar el temps i la pluja no venia i la rosa es moria,i demanava ajuda a les reselles, que resistien millor l’absència d’aigua. Per fi, un dia, aparegué un núvol, però quan passava de llarg les roselles començaren a moure´s, i amb l’aire que feren el pararen i li pregaren que deixara caure l’aigua. El núvol així ho va fer. I la rosa ja no es va sentir superior mai més sinó agraïda a tots.
ResponEliminaHi havia una vegada en un preciós jardí, una bonica flor que no feia mes que presumir de la seua bellesa amb altres flors. Aquesta li agradava molt dir que ella era la més bonica de totes i es reia de aquelles que estaven més velles i malmeses. El núvol que vivia dalt d’aquest jardí i que les regava, va escolta-ho tot des el cel i va pensar que aquesta flor tenia que aprendre a no riures de les altres flors. El núvol li va dir a les altres flors que quan ell fes que ploga es guarden tota l’aigua que puguen perquè vol castigar a la flor presumida i no va a donar aigua fins que ella demani perdó i aprengui que no es te que riure de les altres. Així ho van fer i quan la flor presumida va veure que no plovia va començar a cridar al núvol perquè totes les demes flors estaven boniques i ella estava feta un desastre, el núvol li va dir que no mes li donaria aigua si demanava perdó a tot el jardí i no es reia mai mes de les altres flors. Aquesta molt trista perquè sabia com s’havien sentit durant tot aquest temps les altres flors va demanar perdó i mai mes va riure de ningú.
ResponEliminaTots els dies en despertar-me del meu llit, el roser que em va regalar la meua àvia pel meu aniversari en concret la meua rosa favorita cada dia es feia més i més gran, era una rosa roja preciosa, amb els pètals més bonics que mai podies trobar-te, la tènia justament en la terrassa que dóna a la meua habitació, i com en el meu país tots els dies plouen, doncs no fa falta que la regara.
ResponEliminaSempre li cantava, l'acaronava, fins i tot li posava un abonament molt especial al roser, un dia va fer molta calor en el meu país, que clar era molt rar perquè en el meu país sempre tots els dies eren freds i plujosos, com havien molts núvols esperava que ploguera perquè la meua planta es regara, però a boca de nit no va ploure i vaig decidir regar-la per mi mateixa, de tal forma, que com mai de la vida havia regat la flor ja que es regaven per si soles, la meua flor s'ofegue….
Em vaig posar molt trista, però la meua àvia em va regalar una flor de paper preciosa i em va dir:
- Carmen, guarda't sempre aquesta flor de tal forma que ni els núvols te la banyen.
Des de fa 10 anys porte la flor en la meua cartera, i fins ara ni els núvols me l'han desbaratat.
Fa molt, molt temps hi havia una flor preciosa i un núvol que eren molt amics. Els dos es duien requetebé perquè al núvol li agradava molt mirar a la seua amiga flor i la flor necessitava al núvol per a poder ser tan bonica. Quan ella tenia set li cantava al núvol: Núvol, nuvolet dóna’m aigüeta que tinc set. I el núvol li contestava: Flor, floreta que content estic quan estàs boniqueta.
ResponEliminaUn dia, quan el núvol es va despertar se’n va portar una sorpresa, la flor no hi era! On podia estar? La va cercar per tot arreu fins que la va veure. Estava en el pitxer d’una casa molt, molt trista. Resulta que una xiqueta que es deia Margarida a la que li agradaven molt les flors la va veure tan bonica que se la va portar a sa casa. L’únic problema es que, com que no tenia aigua del núvol, la flor s’estava marcint. A les hores, el núvol es va acostar a la xiqueta i lo va dir: Margarida, Margarida per favor, torna’m la meua amiga. I, com que Margarida era una nena molt bona i molt llista, va mirar la flor trista i marcida i després al núvol pensant que aquest tenia raó. Si de veres volia que la seua amiga fora bonica tindria que deixar-la lliure. Així va ser. Va tornar la flor a on l’havia agafat i com li agradava tant anava a mirar-la i cuidar-la tots, tots el dies. I així es com la flor, el núvol i Margarida es van fer molt bons amics.
Conte contat, conte acabat.
"El jardí multicolor"
ResponEliminaAixò era una vegada un jardí ple de flors. Hi havia de tots els colors, grogues, roges, blaus, violetes, blanques, negres, fins i tot amb colors barrejats. Era un jardí molt bonic però cada dia que passava les flors estaven més meritades, ja que feia temps que no plovia. Un dia cansada i trista la flor roja va dir: -Floretes del jardí, hi ha que pensar alguna forma per a que plogui-. Aleshores, les flors es van adonar que tenia raó, així que van començar a pensar el que podien fer. De repent una flor de color groc va exclamar: - Ja sé el que tenim que fer, tenim que cantar una cançó i d’aquesta manera segur que plou-. Va ser una idea que va a agradar a totes les flors. Al dia següent les flors es van alçar i van començar a cantar durant una bona estona: - L’arc de Sant Martí, la pluja la pluja, l’arc de Sant Martí, la pluja és aquí. L’arc de Sant Martí, la pluja, la pluja, l’arc de Sant Martí, la pluja és lluny d’aquí (...)-. Llavors, va començar a apropar-se un núvol d’un color gris i va començar a ploure com mai ho havia fet. Al dia següent les flors estaven contentíssimes i molt agraïdes al seu amic el núvol, ja que la seva idea havia funcionat. Des d’aquell moment cada vegada que necessiten aigua li canten al nuvolet i aquest va a regar-les per a que sempre estiguen feliços i boniques. I... conte contat, conte acabat.
Hi havia una vegada una flor molt somiadora. Li agradava pensar que un dia eixiria caminant i se n'aniria a visitar els jardins de tot el món. Tant era de somiadora, que cada dia que passava sense poder complir el seu desig, es posava més i més trista.
ResponEliminaUn dia, el núvol que sempre estava pels voltants del jardí, va decidir ajudar a la flor perquè si continuava tant trista podia fins i tot pansir-se. El núvol, s'acostà a ella, l'agafà de la tija, se la posà al damunt i va començar a volar per tot el món. Així és com la flor, està complint el seu somni de conèixer altres jardins, i el núvol està gaudint el temps amb la seua estimada.
Hi havia una vegada una gran i bella flor a la que li deien gessamí i vivia a un dels parcs més bonics i grans de la ciutat de València, aquesta flor es trobava molt malalta, ella va nàixer a la primavera passada i des d’aleshores esperava ansiosament poder refrescar-se amb l’aigua de la pluja de la que molts dels seus companys del parc li havien parlat, l’únic problema es que la nostra flor no sabia de on venia la pluja i necessitava saber-ho , ja que si aquesta no aplega mai... la flor acabaria assecant-se i al final..morint. Vosaltres sabeu de on ve la pluja??? Efectivament la pluja ve dels núvols , però ella tampoc sabia allò que eren els núvols i per quin motiu mai aplegava la pluja fins ella , a tota persona que passava pel seu voltant li cridava per tal de preguntar-li on eren els núvols però cap de elles li responia , fins que un dia quan la flor ja estava molt malalta un gos es va apropar tant a ella que per fi va escoltar la seua fina veu dient :
ResponElimina-Per favor tu no saps de on ve la pluja ?? necessite saber-ho i que vinga hui mateix o moriré.
-La pluja ve dels núvols bonica , que són allò que vola al cel com si foren cotonets de sucre. Pots estar tranquil•la que hui mateix tindràs de sobra.
La flor va esperar ansiosa a que aplegarà la pluja, i de sobte ....Paff, piff pafff. Va començar a veure enormes gotes que queien sobre els seus grans i rojos pètals, la flor anava sentin-se cada vegada millor , cada vegada més contenta , cada vegada amb més vida...
I conte contat ja s’ha acabat, qui no s’alce té el cul foradat.
Hi havia una vegada centenars de flors ben grans i ben boniques en un preciós jardí. Totes eren amigues i estaven ben contentes menys una, que estava sola i marginada, ja que era molt petita i no creixia. La floreta no sabia que fer per tal de créixer i ser igual que les altres per no quedar-se sola i estava molt preocupada.
ResponEliminaUn nuvolet que la va veure li va preguntar que li passava i per què estava sola i ella li ho va contar. El núvol li va dir que ell podia ajudar-la, va fer caure unes quantes gotes d'aigua i la flor a poc a poc va créixer i ja era igual que les altres i estava ben contenta i amb amics.
Conte contat, conte acabat!
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaHi havia una vegada una flor que vivia en un prat preciós , ple de flors com ella . Al Prat sempre brillava el sol i les flors vivien feliços, tots el dies les visitaven els animalets que vivien a prop d’elles. Un dia la flor més bonica del prat es va posar mustia i trista, les demés flors no en sabien que havia passat, per que estava la floreta trista? No l’entenien...
ResponEliminaDe sobte va aparèixer un esquirol que passejava en busca de bellotes i va veure a la floreta, sorprès perquè sempre la veia feliç y lluent . I li va preguntar:
- Floreta, floreta que et passa que estàs tan trista?
- Es que fa molt dies que no plou i necessitem un poc d’aigua.
- Oh! Es per aixó? Jo t’ajudaré!
- Si? I com el faràs?
- Parlaré amb el meu amic el rossinyol a vore si pot fer alguna cosa.
- Moltes gracies esquirol!!
Passaren el dies i no va passar res de nou, però un dia un núvol xicotet va aparèixer al prat i gracies a ell va ploure , mullant a totes les flors i provocant en elles una felicitat radiant. A més el prat es va tornar de un color preciós gracies a l’arc de Sant Martí.
Al dia següent el rossinyol va anar a visitar a la floreta i esta li va agrair la pluja, ell molt content li va dir:
- No hi fa falta que em dones les gràcies, ha sigut el meu amic el rossinyol que te molt bons amics i va parlar amb un petit núvol.
- Oh! Moltes gracies, ara ja estic contenta, els meus pètals estan més colorits!
I així gracies al núvol i a la pluja la floreta va tornar a ser feliç i els seus pètals tornaren a lluir eixe color tan especial que ella tenia.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaFa molt de temps hi havia una flor que volia créixer molt, però hi havia una núvol que no li deixava rebre la llum del sol. Una nit va escoltar una veu que li va dir que si deia les paraules màgiques el núvol s’aniria y així podria veure el sol. La flor va provar tot tipus de paraules màgiques totes les que havia après en les pel•lícules de Harry Potter, però no ocorria res, ja desesperada va dir “per favor deixa’m veure el sol” i misteriosament la núvol es va aclarir un poc, la flor no contenta amb això desitjava que se fora del tot, per la nit va tornar a escoltar la veu i li va dir que la núvol no se ha anat del tot perquè li faltava ser un poc agraïda, al mati següent la flor li va dir al núvol, gracies per aclarir-te un poc, espere que t´aclarisques del tot per favor, i el núvol se va aclarir i la flor va rebre la llum del sol i va créixer molt. Amb allò aprenen la importància que te sol•licitar les coses per favor i agrair-les dient gracies.
ResponEliminaHi havia una vegada, un nùvol, una flor i el sol. El sol era molt amic de la flor, per tant passava hores i hores junt a la flor, mentres que a la nùvol mai li feien cas. Aixina que el nùvol va agafar i se'n va anar a buscar mès amics i se'n va trobar amb el riui i els arbols que tots li rebien amb molta alegria.
ResponEliminaUn dia, la flor encara que li agradava molt la companyia del seu amic el sol, tenia molta molta calor i feia molt de temps no bevien gens d'aigua. Per tant, les seues fulles començaren a caure i el sol es va espantar i va anar correguent a cridar al nùvol, però aquesta farta d'ells no li va fer cas perquè estava gelosa de la flor i volia que desapareguera.
Passaven els dies i com la nùvol no volia anar perque abans no li feien cas la flor es va morir. Aixi que la nùvol quan vaig va al sol tot a soles plorant va donar-se compte que havia sigut molt egoista i es va ficar a plorar fent aleshores, que naixqueren moltisimes flors el que va fer que el sol tornara a ficar-se content.
Finalment, el sol va donar-se compte que el nùvol era molt important per a tots i el nùvol va aprendre a no ser egoista i pensar també en els demés.
La Flor, el Núvol i el Sol
ResponEliminaHi havia una vegada una Flor molt molt amiga del Sol. Tots els dies Flor i Sol parlaven des de que es feia de dia fins a l’arribada de la nit. Però un dia un Núvol molt groixut es va posar entre ells dos. Passaven els dies i el Núvol no se n’anava. Aleshores, Flor i Sol es començaren a posar molt molt tristos per la separació i van decidir, cadasqun des d’una part del núvol, contar-li a aquest que la separació els estava deprimint. Tan bé ho van fer que Núvol es va desfer perquè la seua aigua es va condensar en forma de llàgrimes.
Sílvia Farga Albiol 2T
Núvol-Flor
ResponEliminaPriscil•la vivia al prat. Molt contenta lluïa els pètals colorits. Sense cap dubte era la flor mes bonica que hi havia allí. Va arribar l’estiu i amb aquesta estació la calor. Totes les dies el sol abrasava els camps. Priscil•la començava a estar fatigada i cansada. Necessitava l’aigua que el seu amic Oriol el núvol li proporcionava per continuar tan activa, espavilada i viva com sempre, no podria deixar de ser la flor mes bonica del prat. Mentrestant el núvol Oriol que era molt viatjar i despistat estava al Brasil, allí era hivern i disfrutava complint la seua tasca de mullar aquells camps. La flor va deixa de ser tan presumida i es va adaptar a les diferents estacions i a les seues característiques.
Anna Vayà 2T
El núvol i la flor
ResponEliminaFa molt de temps, en una llunyana terra vivia una flor, que s'havia quedat sense cap companyia. Per tant, ella es sentia molt trista i sola, perque tots el dies els pasava igual, i s'aburria moltísim.
Un dia, els nuvols estaven més prop a terra que de costum. De sobte, la flor va escoltar que algú li deia:
-Hola, ets una flor molt bonica, saps?
La flor es va estranyar perque no hi havia ningú prop seva, i va preguntar:
-Qui parla? No veig a ningú...
-Sóc jo, el núvol. Mira cap amunt i em veuràs.
Aleshores, la flor mirà cap a dalt i va veure un núvol molt blanquet i bonica, que li sonreia i el guinyà un ull.
Ell li va explicar que encara que ella no ho sabera, ell sempre havia estat amb ella i no li parlava perque li donava vergonya. Però, a la fi va decidir-se a parlar-li perque sabia que ho estava passant malament i volia ver-la feliç.
Finalment, varen viure junts i feliços el núvol i la flor.
Marta Gayan Perona
Començava l’estiu, 21 de Juny i l’amic metge, Sol, començava a fer les seues primeres eixides. Va anar al cel a jugar amb els xiquets de la terra. Passaven tots els dies junts rient, cantant i ballant. Els xiquets corrien amb els animalets grans d’un costat a l’altre, per tal de veure qui arribava primer; les flors jugaven amb els animalets petits com els insectes a fer-se cosquerelles i les xiquetes es banyaven una i altra vegada amb l’ajuda del sol, que permetia que es secaren tan prompte com fóra possible i així els pares no els castigarien per estar molt de temps sota l’aigua. El núvol Pere s’havia quedat sol, ell no podia eixir al cel perquè segons els seus pares: “L’estiu no es temps per als núvols! Hem de quedar-nos ací amagadets i no pots eixir”. Un dia la flor Mariola es va cansar de passar el temps amb els animalets, es trobava malament, molt fatigada, fins i tot sense tenia ganes de riure. Els animalets anaren a buscar ajuda per a Mariola i decidiren visitar al metge Sol. El metge Sol va demanar-li al núvol Pere que jugara amb la flor Mariola, així, aquesta seria regada i tornaria a tindre energia per a divertir-se. A més, el núvol Pere podria jugar també amb els xiquets i tots serien feliços.
ResponEliminaI conte contat, conte acabat!
Rocío García de Leonardo Gil, 2T
Hi havia una vegada una petita llavor, que es confonia amb les petites pedres que hi havia a un bosc. Un dia, un núvol que passava per allí, estava trist i començà a plorar. Sempre anava allí a plorar quan es trobava mal perquè allí es relaxava. Un dia se'n va adonar que estava naixent una floreta, i cada vegada que ell anava, creixia més. Fins que va arribar un dia en que la flor ja s'havia fet major, però estava molt trista perquè estava sola. El núvol li va dir que ell també estava molt sol i que si volia ser la seua amiga. La floreta que ja no era tan petita com un principi, va acceptar, i gràcies al núvol la flor podia viure molt bé, per la seua companyia i la seua aigua. Els dos foren amics per sempre.
ResponEliminaI conte contat, conte acabat.
Hi havia una vegada tres flors que estaven passant la vesprada, admirant la natura que els envoltava. De sobte una d'elles la flor Florita li va dir a les seues amigues: - ¡xiques mireu cap amunt, mireu el cel, mireu! mireu aquell senyor tan blanc que està allí al capdamunt, hi ha moltes i tenen moltes formes. Una d'elles va dir: jo solament veig un arbre, i l'altra va dir:- no, és un conillet. Florita va dir: ¡calleu, calleu no digueu ximpleries! és un núvol, i jo no veig cap arbre ni conillet.
ResponEliminaTotes elles discutien sobre les diferents coses que veien, fins que de sobte va començar a fer un fort torb. Les tres amigues van decidir acompanyar al vent i impulsar-se per a arribar al cel i comprovar què era allò blanc, que tenía diferents formes. De sobte les flors van arribar a l'alt i es van trobar amb el núvol. Florita va dir: Senyor, és vostè un núvol, un conillet o un arbre?
El núvol va somriure i va dir: boniques flors, sóc un núvol. El que ocorre que des d'allà baix, podeu veure'm de diferents formes, semblant ser un conill, un arbre o qualsevol coseta. Pel que les tres flors van aprendre que els núvols, els podem veure de diferents formes, sent únicament un núvol.
I conte contat, conte acabat.
Fa molt de temps una petita flor vivia amb la resta de la seua família en una gran extensió del camp més verd que pugueu imaginar, un dia la flor es va adonar que no era tan gran com les altres i no sabia per què, va preguntar a la seua mare i aquesta li explica la història, i és que un núvol estava enfadada amb el sol, i que per això ella al no rebre la llum el sol, no creixia
ResponEliminaLa flor decidida va parlar amb el núvol i li va preguntar:
- Per què estàs enfadada amb el sol?. Hauríeu fer les paus, cal ser amics, a més no puc créixer pel vostre enfado necessite la llum del sol ..
La núvol va pensar en les paraules que la flor li va dir, i va decidir que era millor tenir amics que estar sol, per això va fer les paus amb el sol i per fi la flor va poder créixer fins arribar a ser la flor més bella de tot el camp .
Hi havia una vegada una flor que estava molt trista perquè les seues germanes eren més altes i lluïen colors molt cridaners. Les seues germanes es burlaven d’ ella perquè era xicotina i a penes tenia color. Però un dia el núvol més gran que mai havien vist va preguntar a la xicoteta flor que li passava. Aquesta li va dir al núvol que estava trista perquè les seues germanes li deien coses lletges perquè era xicotina. El núvol, que era molt llest i d’ això entenia prou, li va dir que la solució la tenia ell. Li va dir que ell li podia donar l’ aigua suficient per a poder ser més alta i mes bonica que les seues germanes. La floreta li va dir enseguida que si al núvol, però aquest li va fer prometre a la xicotina flor que mai més es posaria trista. I així va ser, la xicotina flor va créixer i va ser més alta i més acolorida que les seues germanes.
ResponEliminaHi havia una vegada una flor que estava molt trista. Les altres flors es burlaven d'ella perque no tenia amics i sempre estava sola. Un bon día al matí la flor estava com de costum al seu lloc, i com estava sola i s'avorria es va adormir. De sobte va notar com unes gotetes la tocaven i va veure damunt d'ella un núvolet petit que també estava molt trist. La flor li va preguntar que li passava i el núvolet li va dir que no tenia amics i que sempre estava sol. La flor li va contar que ella tampoc en tenia i que si volia podien ser amics, així mai mes ningú jugaria sol. El núvol i la flor es feren molt amics i i conte contat, conte acabat.
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaLa Marta feia més de mitja hora que s’havia quedat sense moure un sols muscle. El fred ja havia abandonat i el calor de la primavera regnava, no un calor pesat i aclaparador, sinó el calor lleuger acompanyat d’un cel sense núvols. A terra petites flors començaven a brollar, com xicotetes pinzellades de color en un quadre verd intens. Era un dia d’eixos que segur li hauria agradat al pare. La Marta es va assentar en terra mentres pensava en tots els xiquets que deurien estar jugant en el mateix instant que ella mirava el vell parc que ara servia de punt d’encontre per a la resistència. ‘Els xiquets han de jugar’, es diu la Marta, però ara en temps de guerra jugar no és la principal importància. Va començar a arrancar les flors sense donar-se compte, la ràbia i la frustració la dominaven. La mare la va cridar des de la cuina de sa casa, on ella pensava que estava segura. No quedava massa temps, avui la Marta decidirà si quedar-se a casa amb la mare o abandonar-la i eixir a lluitar. Va recollir unes petites flors de color roig, semblant a les velles rosses que abans havia al poble, per a la mare. Quan començava a alçar-se va veure el cel, el cel del seu poble, núvols negres començaven a apropar-se.
ResponEliminaArantxa Sola Garcia
Roseta era una cabreta a la que li agradava molt eixir a pastar al prat. Tots els matins a la mateixa hora Vicent el cabrer treia les seues cabretes a pastar per aquell gran prat ple de flors de molts colors. Hi havies de blaves, de grogues i de roges.
ResponEliminaA Roseta lo agradaven totes, les blaves sabien a mora i les roges a cirera, però les que més li agradaven eren les grogues, -mmm que bones, saben a llima!, deia sempre molt contenta. Des que era petita estava a acostumada a que mai faltaren les flors, però ven cert era que des de ven temps arrere no plovia, que els núvols no es tornaven grisos i ruixaven amb aquella aigua fresqueta els grans prats verd i frondosos. Roseta, molt preocupada li va contar a totes les seues amigues les cabretes la seua preocupació, les cabretes molt preocupades van cridat ven fort als núvols què per favor ruixaren amb abundant aigua aquell prat per a que elles pogueren menjar aquelles flors tan delicioses i pasturar tots els dies. Els núvols al principi no hi feien cas, però aquella petició es va repetir durant uns quants dies de seguit i finalment els núvols es van posar ven grisos per ruixar amb abundant aigua aquells prats, que amb el seu pas, van quedar molt verds i amb moltes flores braves, grogues i roges.
Mari Biot Ponce
Laia era una flor que vivia a un test, era molt, molt presumida i entre les seues companyes no gosava de tenir un bon caràcter. Totes estaven al pont de València anomenat “Pont de les flors”i la vida allí era un poc avorrida, segons totes les floretes, però Laia no pensava el mateix, doncs no tenien que esperar a que la pluja les ruixara sinó que hi havia un jardiner que tots els dies anava a donar-les la seua ració d’aigua i vitamines. Laia lluïa esplendorosa al igual que la resta de les flors.
ResponEliminaUn dia, passava pel cel tota una família de núvols i entre ells n’hi havia un que de seguida es va enamorar de Laia i no podia deixar passar l’ocasió de ruixar-la amb la seua aigua. Sa mare li deia que no la podia soltar allí perquè estava reservada per a un hort d’hortalisses i que eixes flors ja tenien aigua suficient. Però Ferran, no li va fer cas a sa mare i es va detindre una estona per a parlar amb la flor i li va dir:
- Hola, soc Ferran i m’agradaria ruixar-te amb aquesta aigua que he guardat per a tu.
Y Laia li va contestar: - Em dius a mi? Però que descaro!!!! Tu no saps que jo tinc el meu ruixador particular?, jo no necessito per a res la teua aigua, així que, ja te’n pots anar.
- Però..... no em fages això, per favor, deixa’m que et ruixo i veuràs com creixes més que les teues companyes.
- Que no!!! Ves-te’n i no tornes més.
El Ferran no va tindre més remei que continuar el seu camí molt trist.
Van passar els dies i els mesos i Ferran va tornar a passar per allí amb la il•lusió de tornar a veure la seua floreta, però la sorpresa va ser màxima, Laia estava seca, sense color i a punt de morir-se i li va preguntar:
- Però, Laia, bonica, floreta meua!!! Que et passa?
I Laia, quasi sense veu, li va contestar: - Ferran, gràcies per vindre. Per favor, necessito la teua aigua, ràpid, que em muic. Deixa-la caure damunt de mi.
El núvol ho va fer de seguida i Laia va començar a obrir les fulles i els pètals i li va contar al Ferran que de sobte, el jardiner va deixar d’anar a ruixar les flors perquè a l’Ajuntament de València s’havia produït una reducció de personal i l’havien despedit, aleshores totes les flors del pont estaven morint-se fins que tornaren a passar la família de núvols i deixaren caure tota l’aigua damunt d’elles.
Laia, molt avergonyida, li va demanar perdó a Ferran i des de llavors no rebutja mai l’aigua dels núvols i en especial la del seu amic.
I conte contat, conte acabat.
Maria Jose Bañon Fabra
En un dia d’estiu, en el qual el cel era d’un blau molt bonic que es pareixia al color de la mar i on el Sol calfava amb els seus raigs la Terra, va creuar el cel un núvol viatger.
ResponEliminaDe sobte, va veure a una flor que es trobava socarrada i s’estava morint i la flor amb la seua angoixa li va dir:
- Per fi! Hui la sort és generosa amb mi! Déu t’ha enviat núvol bonic per què m’ajudes a lliurar-me de la mort que m’està cridant! Sóc una flor massa bonica i jove com per a morir. Per favor núvol, dóna’m una gota de pluja encara que siga, per favor!
I el núvol, que era molt generós, va tindre compassió de la pobre flor i va sacsejar el seu cos amb força i va aconseguir que començarà a caure sobre la flor unes gotes d’aigua dolça que varen fer que la flor reviscolarà i tornarà a estar sana i salva.
Asunción Palop Baixauli 2T.
Un dia, mentre netejava el carrer, com totes les nits, no vaig fixar-me en la granera que hi havia a terra i vaig caure. En alçar-me vaig vore unes llums que em cegaven, i això va ser l'últim que recorde.
ResponEliminaAleshores, què haguera ocorregut si aquell home s'haguera anat?
Si la decisió d'aquell home haguera sigut anarse'n jo seguiria en terra i pot ser, estiguera morta.
Per altra part, què haguera passat si l'home haguera cridat a la policía i estiguera cuidant-me?
Si pensem racionalment, aquesta haguera sigut la millor decisió ja que, el es sentiria millor amb sí mateix malgrat les conseqüències posteriors.