Pàgines

dimecres, 15 d’octubre del 2014

Recitar


El poeta i traductor Jaume C. Pons Alorda recita a Ciutadella de Menorca 'Cant de mi mateix' (50-52) de 'Fulles d'herba', el gran poemari de Walt Whitman, que Pons Alorda ha traduït al català (Edicions de 1984).

  

El poeta, traductor i rapsoda Jaume Pons Alorda recita a Nollegiu l'episodi 7 de "Jo canto el cos elèctric" de Walt Whitman. Pons Alorda ha traduït per primera vegada al català "Fulles d'Herba", que aplega l'obra completa del poeta nordamericà del segle XIX. En aquesta ocasíó, acompanyat pel públic, Pons Alorda desplega el poema d'un Whitman que va anar a Nova Orleans i va veure per primera vegada una subhasta d'esclaus. "Fulles d'herba" ha estat publicat aquest 2014 per Edicions 1984.

ACTIVITAT: Quins recursos utilitza Pons Alorda per recitar?  Què aconsegueix transmetre amb aquesta manera d'expressar el poema?

diumenge, 12 d’octubre del 2014

Els poemes d'Antoni Espí

Antoni Espí Cardona (Bèlgida 1957) 
Treballa a l’IES Dr. Simarro de Xàtiva  de professor de llengua i literatura. De jove va treballar al camp, a la sarga i en una pirotècnia. És un escriptor quasi clandestí: escriu d’amagat i a mitges hores. Per això només ha publicat obres de creació de gènere curt: de narrativa, la novel·la juvenil El regne d’Albaríssia (amb Joan Olivares) i el llibre de contes Niudecorbs en blanc i negre, amb el qual va obtenir el premi de narrativa 25 d’Abril Vila de Benissa el 2002. Amb Reconstrucció —premi Comas i Maduell de poesia Ciutat de Tarragona 2006—, inicia la recerca d’una veu poètica pròpia, d’arrel popular, molt treballada formalment. Amb El grum i la morca ha guanyat el VIII premi de poesia Joan Perucho Vila d'Ascó 2013.
És coautor dels llibres Curs de Narrativa i Curs de poe­sia.

Premis literaris Ciutat de Tarragona 2006.

Amb Reconstrucció tenim al davant un llibre de poemes fragmentat en quatre seccions i una divisa prèvia que obeeix a un impuls vital de l’autor; a mesura que ens fem majors ens adonem que, quan la mort va modificant el cercle de familiar i amics, hem de reinventar-nos sense ells. A més a més, al llarg de la vida hi ha tantes petites morts, tants abandonaments, tantes frustracions, que hem de fer l’esforç ètic de mantenir-nos vius i dignes, cosa que no és possible si no reconstruíem contínuament la memòria –individual i col·lectiva– com a punt de referència dels dies que han de venir “irremeiablement, com l’atzar o la mort”.

RECONSTRUCCIÓ

El temps ha assolat la casa de la memòria
i només queden badalls de records por on
fugen espaordides fugaces sargantanes.
Sobre un paisatge de runes, refermarem
sòlids pilars. Ara sabem que hem de conviure
amb retalls de dolor i esquerdes de tristesa.

Aprenem quatre certeses i construïm
la casa nova. Bastirem amb enderrocs
contraforts i murs. Perquè encara hem de tenir
un temps de goig vora el foc o a tocar de la
finestra, quan uns raigs de sol clar siguen llum
damunt la pols enlluernada, un or lleuger.

Ara ho sabem, que abans no ho sabíem.

I sabem que vindran borrons de primavera,
matins de llum concreta, vesprades d’ocres foscos.
I compartirem això amb esquinçalls de pena
i amb flames ensofrades de patiments pretèrits
i amb el mateix pesombre que haurà de retornar
irremeiablement, com l’atzar o la mort.

Ara ho sabem, que abans no ho sabíem.

El grum i la morca
«En El grum i la morca Espí ens mostra una mirada plàcida sobre la vida i l’esperança —el grum, la flor de l’olivera—, sense oblidar, però, el regust amarg del dolor i de la mort —la morca, el solatge de l’oli—. El títol del llibre forja de bon començament una al·legoria reblida d’imatges de la natura i de figures amb ànima.
El poemari conté tres parts. La primera, Natura viva, es centra en el cicle vegetal, concretament en el “ritme vital” de l’olivera i està composat per poemes breus. Espí es mostra completament fascinat pel món vegetal i, més concretament, per les oliveres.
La segona part, Paisatge amb figures, s’esdevé a la vora de la mar, on el jo líric contempla la natura i s’hi fon. En aquesta part domina la placidesa, encara que també hi ha indicis o presagis de patiment, de decrepitud i de basarda.
La darrera part, Les morques, formada per poemes més llargs, és la més dolorosa o dramàtica: s’hi poetitzen defectes humans com l’enveja o la traïció i reapareix el tema de la mort de persones estimades. La morca és la part lletja de la vida i —sobretot— de la mort. Consegüentment, la mort d’unes persones molt estimades per l’autor ocupa les darreres pàgines del poemari.»
Del pròleg de Gemma Marrahí.

Va de l'esperança amb què brota la vida a l'olivera...
Una escuma blanca i groga,
el grum de l'olivera,
l'esperança.
...fins la morca que tanca el cicle, la part lletja de la vida:
Sura la morca de l'oli
per sobre de l'aigua
com un riuet de lava negra.
Hi ha una part del llibre situada prop de la mar, anomenada Paisatge amb figures, on predomina la mirada a la natura i el simbolisme amb la vida i la mort:

I la lluna plena esquinça el mar
amb ganivets de llum argentada.
Quatre gavines planen a vora mar
sostingudes per un fil invisible...
Sobtadament, una es capbussa,
captura la presa i, en tornar al lloc,
dibuixa una U de llargues parets.
Quatre gavines planen a vora mar
alternativament es capbussen,
ara una, adés una altra, i tixen notes
musicals sobre el pentagrama
de l'atzur del mar i les ones blanques.
Quatre gavines planen a vora mar.
amb ulls de màgica percepció
oloren la presa.
Amb bec de precís poder assassí
la colpeixen... i tornen.
Quatre gavines ballen la dansa
de la vida i de la mort 
a vora mar.

ACTIVITAT:
  • Llegiu els poemes i identifiqueu el simbolisme de les imatges que hi apareixen, la musicalitat que els dóna el ritme de les paraules. Quins recursos empra l'autor per aconseguir aquest efecte?
  • Comenteu quins personatges apareixen? Quin és el tema dels poemes?

 
 





dimarts, 25 de març del 2014

Poemes i cançons d'Hugo Mas


  • Escolteu les cançons i llegiu la lletra de "La nuesa" i la "Cançó de l'alba" del disc d'Hugo Mas que trobareu ací

En La nuesa intenteu marcar el ritme i indicar els versos que formen el poema.

En la Cançó de l'alba identifiqueu les figures retòriques que ens indiquen quines sensacions provoquen l'alba, com en el cas de "La brisa s'abeura en els cristalls de l'heura",  "el perfum d'una flor negra", " L'amor s'escola avall per les andrones de l'alba", "t'està rosegant el moll de l'os tot el fred de l'alb", " ferit per la llum que sagna

Comenteu com se sent el protagonista. Quin gènere poètic us recorda aquesta cançó? Quin és el tema del poema?

En Oceans marqueu el ritme i organitzeu en versos la lletra que hi trobareu.

En Ferro i Níquel comenteu el sentit que li trobeu a la metàfora "escut de ferro i de níquel", "llençols que ofeguen els somnis", "creuar la nit a fosques", "un nou pacte amb la vida’.

Comenteu quins personatges apareixen al poema? Quina relació s'estableix entre ells? Quin és el tema del poema?

dissabte, 8 de març del 2014

Relat digital: No hi ha terceres persones.

Us deixe el relat digital que presentàrem a classe. És una adaptació que vam fer de l'obra No hi ha terceres persones, de l'escriptora Empar Moliner.


Esperem que us haja agradat.



Érica Monrabal Tirado
Elvira Puig Solaz
Lourdes Puchades Gallego
Ana Payá Blasco


Conferència Mercè Viana

Elga i jo vam anar a la conferència de Mercè Viana "Llegir... Quina responsabilitat tenim els mestres?". 
Ja la vam comentar al fòrum de l'assignatura, però us deixe la foto que ens férem amb l'escriptora, que no podíem penjar-la.





dilluns, 17 de febrer del 2014

EXERCICIS D'ESTIL

Retrògad és la història que expliquem a partir dels Exercicis d'estil de Raymond Queneau, (Le Havre, 21 de febrer de 1903 - 15 d'octubre de 1976) va ser un poeta i novel·lista francès.
L'any 1950, va entrar en el Col·legi de Patafísica i l'any 1951 en l'Acadèmia Goncourt.
L'any 1959 va publicar Zazie dans le Metro, novel·la que va revelar Queneau al gran públic. Anys més tard, Louis Malle va realitzar una pel·lícula basada en la novel·la.
Amant de les ciències (el 1948 va entrar en la Societat Matemàtica de França), Raymond Queneau sempre va intentar aplicar normes aritmètiques en la construcció de les seues obres. Amb motiu d'un col·loqui, va fundar en 1960, junt amb François Le Lionnais, un grup d'investigació literària i científica que es va convertir en el OuLiPo o "Ouvroir de Littérature Potentielle" (Taller de Literatura Potencial).

Umberto Eco (Alessandria, Piemont, Itàlia 1932) és un conegut escriptor italià, famós tant per les seves obres de ficció, on destaca sobretot en el camp de la novel·la, com pels seus tractats de semiòtica.
Va ser anomenat sàtrapa de la patafísica per les seves obres humorístiques, entre les que destaca Com viatjar amb un cangur, i per haver perfeccionat una de les seves branques, la cacopèdia.

Altres distincions el van portar a ser membre del Consell de Savis de la UNESCO. Va rebre l'any 2000 el Premi Príncep d'Astúries de Comunicació i Humanitats.
Ha treballat també als mitjans de comunicació com a difusor cultural. Les seves passions se centren en l'edat mitjana, les llengües i els clàssics. Curiosament, també manifesta ser un expert en James Bond.
El nom de la rosa (1980) - Novel·la històrica que va ser adaptada al cinema[1] i es va convertir en un supervendes. Barreja els elements d'intriga amb l'erudició medieval i apropa l'època al present.

"El millor d'un llibre rau en ésser llegit. Un llibre està compost de signes que parlen d'altres signes que al seu torn parlen de les coses. Sense un lector, un llibre conté signes que no produeixen conceptes; per tant, és un objecte ximple."

Umberto Eco ens proposa construir històries a partir de d'imaginar un món i moblar-lo amb tots els detalls. Plantejar-nos alternatives: què passaria si...