Antoni Espí Cardona (Bèlgida 1957)
Treballa a l’IES
Dr. Simarro de Xàtiva de professor de llengua i literatura. De jove va treballar al camp, a la sarga i en una pirotècnia. És un
escriptor quasi clandestí: escriu d’amagat i a mitges hores. Per això
només ha publicat obres de creació de gènere curt: de narrativa, la
novel·la juvenil El regne d’Albaríssia (amb Joan Olivares) i el llibre de contes Niudecorbs en blanc i negre, amb el qual va obtenir el premi de narrativa 25 d’Abril Vila de Benissa el 2002. Amb Reconstrucció
—premi Comas i Maduell de poesia Ciutat de Tarragona 2006—, inicia la
recerca d’una veu poètica pròpia, d’arrel popular, molt treballada
formalment.
Amb El grum i la morca ha guanyat el VIII premi de poesia Joan Perucho Vila d'Ascó 2013.
És coautor dels llibres Curs de Narrativa i Curs de poesia.
És coautor dels llibres Curs de Narrativa i Curs de poesia.
Premis literaris Ciutat de Tarragona 2006.
Amb
Reconstrucció tenim al davant un llibre de poemes fragmentat en quatre
seccions i una divisa prèvia que obeeix a un impuls vital de l’autor; a
mesura que ens fem majors ens adonem que, quan la mort va modificant el
cercle de familiar i amics, hem de reinventar-nos sense ells. A més a
més, al llarg de la vida hi ha tantes petites morts, tants
abandonaments, tantes frustracions, que hem de fer l’esforç ètic de
mantenir-nos vius i dignes, cosa que no és possible si no reconstruíem
contínuament la memòria –individual i col·lectiva– com a punt de
referència dels dies que han de venir “irremeiablement, com l’atzar o la
mort”.
RECONSTRUCCIÓ
El temps ha assolat la casa de la memòria
i només queden badalls de records por on
fugen espaordides fugaces sargantanes.
Sobre un paisatge de runes, refermarem
sòlids pilars. Ara sabem que hem de conviure
amb retalls de dolor i esquerdes de tristesa.
Aprenem quatre certeses i construïm
la casa nova. Bastirem amb enderrocs
contraforts i murs. Perquè encara hem de tenir
un temps de goig vora el foc o a tocar de la
finestra, quan uns raigs de sol clar siguen llum
damunt la pols enlluernada, un or lleuger.
Ara ho sabem, que abans no ho sabíem.
I sabem que vindran borrons de primavera,
matins de llum concreta, vesprades d’ocres foscos.
I compartirem això amb esquinçalls de pena
i amb flames ensofrades de patiments pretèrits
i amb el mateix pesombre que haurà de retornar
irremeiablement, com l’atzar o la mort.
El grum i la morca
«En El grum i la morca Espí ens mostra una mirada plàcida
sobre la vida i l’esperança —el grum, la flor de l’olivera—, sense
oblidar, però, el regust amarg del dolor i de la mort —la morca, el
solatge de l’oli—. El títol del llibre forja de bon començament una
al·legoria reblida d’imatges de la natura i de figures amb ànima.
Del pròleg de Gemma Marrahí.
I la lluna plena esquinça el mar
El poemari conté tres parts. La primera, Natura viva,
es centra en el cicle vegetal, concretament en el “ritme vital” de
l’olivera i està composat per poemes breus. Espí es mostra completament
fascinat pel món vegetal i, més concretament, per les oliveres.
La segona part, Paisatge amb figures,
s’esdevé a la vora de la mar, on el jo líric contempla la natura i s’hi
fon. En aquesta part domina la placidesa, encara que també hi ha
indicis o presagis de patiment, de decrepitud i de basarda.
La darrera part, Les morques, formada per poemes més llargs,
és la més dolorosa o dramàtica: s’hi poetitzen defectes humans com
l’enveja o la traïció i reapareix el tema de la mort de persones
estimades. La morca és la part lletja de la vida i —sobretot— de la
mort. Consegüentment, la mort d’unes persones molt estimades per l’autor
ocupa les darreres pàgines del poemari.»Del pròleg de Gemma Marrahí.
Va de l'esperança amb què brota la vida a l'olivera...
Una escuma blanca i groga,
el grum de l'olivera,
l'esperança.
...fins la morca que tanca el cicle, la part lletja de la vida:
Sura la morca de l'oli
per sobre de l'aigua
com un riuet de lava negra.
Hi ha una part del llibre situada prop de la mar, anomenada Paisatge amb figures, on predomina la mirada a la natura i el simbolisme amb la vida i la mort:
I la lluna plena esquinça el mar
amb ganivets de llum argentada.
Quatre gavines planen a vora mar
sostingudes per un fil invisible...
Sobtadament, una es capbussa,
captura la presa i, en tornar al lloc,
dibuixa una U de llargues parets.
Quatre gavines planen a vora mar
alternativament es capbussen,
ara una, adés una altra, i tixen notes
musicals sobre el pentagrama
de l'atzur del mar i les ones blanques.
Quatre gavines planen a vora mar.
amb ulls de màgica percepció
oloren la presa.
Amb bec de precís poder assassí
la colpeixen... i tornen.
Quatre gavines ballen la dansa
de la vida i de la mort
a vora mar.
ACTIVITAT:
- Llegiu els poemes i identifiqueu el simbolisme de les imatges que hi apareixen, la musicalitat que els dóna el ritme de les paraules. Quins recursos empra l'autor per aconseguir aquest efecte?
Comenteu quins personatges apareixen? Quin és el tema dels poemes?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada