MICRO RELATS
BINOMI FANTÀSTIC: COR / BLAU
Senior i el COR brutal
Un tipus de BLAU
LES NOSTRES HISTÒRIES DEL COR BLAU:
A KIND OF BLUE
Isaac Pastor (Grup 2º K)
L´econòmic, pragmàtic, eficient anglès ens dóna
una accepció sentimental i malencònica de la paraula "blau" que el
català no en té. Així que bon dia, tristesa. De cors blaus o tristos ha sortit
la millor música: el llenguatge universal. Miles Davis en 1959, amb John
Coltrane, Cannonball Adderley, Bill Evans...fent un dels millors discos de
jazz, titulat "Un tipus de tristesa". Tinc a les mans el disc, a les
oïdes els frasejos i al cor aquest tipus d´estat, aquesta forma de vida. Geni,
llibertat, experiència, pensament, atreviment, talent, amor...Trobat i perdut.
Però els cors són blaus en qualsevol idioma. Mentre
suren les notes de "Blue in green", el llenguatge particular de tothom
s’adequa. Allibera la trompeta allò que es pensa amb el saxo, els desitjos per
fer. Els records que vénen amb les escombretes acariciant la bateria. Les
experiències, bones i dolentes, cauen per les tecles del piano. L´enyorança
torna amb el so del baix. Un tipus de tristesa que s´encomana. Sempre és millor
sentir la veritat.
Jo,amb la traquilitat que em caracteritza observava per la finestra aquell espectacle,es tracatava únicament de la simple monotonia.
ResponEliminaUn carrer plagat de cotxes, gent corrent agafats al manec dels seus paraigües com si de eixa acció depenguera les seues vides,els comerços oberts amb cartells d'enganyoses ofertes i aquell gos lluitant per poder fotre-li una poma al ben plantat del fruïter.
Induït per la suau melodia confeccionada pel soroll de l'aigua colpetjant amb força les fulles de les moreres,que cuidadosament havia cuidat ma mare al seu jardí durant els seus 34 anys de casament,jo acompanyava amb un café irlandés aquell usual cuadre, quant per a sorpresa meua, de sobte, uns nens amb actitud juesca varen abordar el carrer, ho varen fer amb desició, a les seues mans alçades cap a eixe cel gris i plutjòs exposaven uns cors de color blau on cadascún mostrava una lletra al seu interior, aquells nens es varen dirigir a la porta de l'ajuntament i amb la formació digan d'un ejèrcit varen formar les paraules " AMOR DE CEL "...
Aquell acte va causar gran rebombori al poble, fins i tot. unes quantes setmanes despres.
Per ami va ser una gran acte de valentia i coaació juvenil, a banda d'una metàfora ja que ho feren un dia gris i plutjòs com aquell...o tal vegada no fos una metàfora?
EL RELLOTGE
ResponEliminaTènia les ungles blaves, no perquè era un monstre o perquè era algun tipus d'animal màgic, simplement sempre es pintava les ungles de blau. Solament sé que tènia les ungles blaves i unes orelles, boniques i ben formades. I és que, sempre em demanava consell i jo sempre l'hi donava. Quan se sentia trista, m'escoltava, quan li passava alguna cosa alegre, vènia i em sentia o simplement quan es difuminava el seu record, em buscava.
El color de les seues ungles canviava, blava tempesta com els ulls d'ell quan s'enfuriava, blau clar com els ulls d'ell quan somreia o blau grisenc com quan els ulls d'ell s'entollaven en llàgrimes.
No solament marcava l'hora i el meu so la calmava, era el constant record d'una abraçada on un cor bategava fort i sa, sota la seua orella. Pensava en ell, temps enrere, assegut en la seua butaca disposat a explicar històries per entretenir-la, s'acordava de les seues mans, ja velles, que mostraven experiències passades. Encara em veia en la seva butxaca amb la cadena d'or sobresortint... Per tot això, em necessitava.
Però llavors, un bon dia deixi de sonar, deixi de marcar el batec del cor que ella no deixava d'esperar i davant l’ensordidor silenci de la meua mort va descobrir que igual que jo, ell feia molt de temps que s'havia deixat silenciar.
Claudia Mahiques Rodríguez
L’ENCANTERI DEL BRUIXOT CUIXOT
ResponEliminaConta la llegenda que hi havia una vegada una princesa anomenada Mincesa que vivia a un poble en el cim de la muntanya. El poble es deia Beniaigua i com estava en sequera, l’aigua escassejava.
Mincesa tenia el cor de color blau perquè era molt freda i avariciosa. No tenia sentiments. Ni reia ni plorava. Aleshores, degut al seu egoisme, la princesa va voler acaparar tota l’aigua del poble i no deixava que ningú en beguera.
Un dia molt solejat, va anar de visita a Beniaigua la germana del bruixot Cuixot, un veí que vivia a les afores del poble. Ella venia de fer un viatge molt llarg, perquè va anar en busca d’unes plantes màgiques per al seu germà. De sobte, de la calor que feia, li va entrar molta set, així que va anar a casa de la princesa Mincesa per a que li donara un got d’aigua. Però, com era d’esperar, la princesa s’hi va negar. Conseqüentment, la germana del bruixot Cuixot, de tanta set que tenia, es va secar i va quedar-se petrificada.
Quan el bruixot Cuixot es va assabentar de la fatídica notícia va fer un encanteri maleint el poble amb pluja per sempre. Aleshores, els horts i les cases del veïnat van començar a inundar-se, així com la granja i el castell de la princesa Mincesa.
Els veïns de Beniaigua, enfurismats per tanta aigua, van anar a protestar-li a la princesa pel que havia fet. Ella, es va veure amenaçada per tanta gent que va anar a casa del bruixot Cuixot a exigir-li que desfera el malefici. Però aquest li digué que sols ho faria si ella aprenia a compartir amb la resta l’aigua del poble i, si li donava de veure a la seua germana per a que tornara a la normalitat. Tant sols així desfaria l’encanteri.
La princesa Mincesa, encara que poc convençuda, acceptà finalment el tracte. Primer li donà de veure a la germana del bruixot Cuixot, qui va deixar així d’estar petrificada i, després va començar a repartir tota l’aigua que tenia al seu castell amb els veïns de Beniaigua.
Quan acabà, de sobte parà de ploure poc a poc i va notar que el seu cor bategava fortament, com si se li anara a eixir del cos. Era una sensació que mai abans havia tingut. Per primera vegada es va sentir satisfeta i orgullosa pel que acabava de fer. I és que el cor se li acabava de tornar de color roig, com la resta de la gent.
Així la princesa Mincesa va viure feliç a Beniaigua i sempre va compartir tot allò que tenia amb tots els veïns.
EL PRÍNCEP MALVAT
ResponEliminaHi havia una vegada un príncep malvat i dolent que tenia atemorida a tota la gent que poblava el regnat del seu pare. Aquest príncep, amb l’excusa de que la sang que corria per les seues venes i el seu cor eren de color blau, feia i desfeia tot el que volia al seu parer. El seu pare, el Rei, ja no sabia el que fer amb ell. La gent havia començat també a odiar-lo a ell per culpa del seu malvat fill.
Un dia, el príncep, va decidir eixir a caçar un drac màgic que habitava els boscos d’aquell regne i que sempre els havia protegit davant qualsevol amenaça, un drac al que tots els vilatans agraïen la seua protecció amb la seua fidelitat i amistat.
Quan el príncep va tractar de donar-li mort, el drac es va llançar sobre ell i li va clavar les seues afilades urpes al pit, i va acabar amb ell traient-li el cor. Després l’entregà al poble per a que pogueren dormir tranquils, i els vilatans, amb gran sorpresa, van veure que aquell cor no era de color blau com havien pensat durant tota la vida, aquell cor era del mateix color que el de la resta dels mortals.
MIGUEL ÀNGEL CORRECHER SORIANO. 2K.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaÓS DE PELUIX DEL COR BLAU
ResponEliminaHi havia una vegada un poble on els sentiments parlaven per si mateixos, és a dir tots tenien sentiments per alguna cosa.
Un dia, l’alcalde d’aquell menut poble va decidir fer un concurs per veure qui era l’habitant que tenia el sentiment més gran.
Arriba el dia d’aquell concurs, 2 de Març de l’any 2000. Tots els habitants, preparats a la plaça del poble contant-se els seus sentiments, com de normal ho feien.
Comença el concurs amb les primeres paraules de l’alcalde. Tot seguit, començaren a pujar els habitants que es presentaren al concurs. Els primers deien que el seu sentiment era la seva família, el seu treball, el seu poble, el seu gos... De sobte, arriba un nen, conegut al poble per ser orfe. Albert, així era com li deien, amb gran timidesa agafa el micròfon i diu “el que més vull és al meu ós de peluix que té un cor blau a la panxa”. Aleshores, tots comencen a riure i aquest baixa avergonyit per aquelles rialles que li molestaven el seu oït.
Albert, arriba a casa del seu oncle on no era molt ben tractat, agafa l’ós de peluix que tenia el cor blau i el llança per la finestra de la seva habitació. Però, de sobte s’adona que era l’únic que sabia tot allò que Albert sentia en cada moment. De sobte, agafa el seu ós de peluix i l’abraça. Al abraçar-lo l’ós va moure el cor blau de la panxa com si estigues bategant i Albert va veure que l’ós també el volia a d’ell.
Carla Perales Ferrer 2K
EL PRÍNCEP MALALT
ResponEliminaHi havia una vegada en un diminut país anomenat chiquinistan, que tenia un jove príncep amb una salut perfecta, tot el món se sorprenia de la seua excel·lent salut. Era el més veloç i àgil del país, de fet volien que representara al seu país en les següents olimpíades.
Un matí es va alçar descalç com feia habitualment, era un matí molt fred i el sòl estava pràcticament congelat. A causa d'açò va agafar una gran pulmonia que li va obligar a estar en el llit un mes. No va millorar durant eixe mes i el metge de palau va decidir fer-li diferents proves. Al principi no observava res, però en una de prova què li va realitzar, van detectar que tenia problemes de cor. Després de diversos dies reunit amb companys seus, va decidir operar-ho. L'operació era a cor obert, un tipus d'operació molt perillosa però era necessària fer-se-la perquè sobrevisquera.
Va arribar el dia de la intervenció i el metge va començar amb tranquil·litat perquè havia descansat bé el dia anterior. Però quan va arribar al cor es va quedar sorprès i va exclamar: Un cor Blau! El príncep té un cor blau! Va acabar la operació i el príncep es va recuperar satisfactòriament els dies següents. Allò que va veure el metge va córrer com la pólvora i de seguida li posaren al príncep "el príncep blau". I d'ací prové el nom príncep blau tan conegut en els nostres dies. Conte contat, Conte acabat.
SAMUEL SEVILLA LUENGO 2K
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaEt pots divertir sense a altres ferir
Elimina- Ron! Agafa aquesta pedra. És més gran!
Els xiquets se n’anaren a jugar a un estanc després de classe i començaren a llançar pedres al aigua. Cada vegada que el tir els eixia bé, se reien molt fort al veure com salsava espuma per l’aire. En canvi, les granotes que vivien a l’estanc no s’ho estaven passant tant bé com ells...
- Gran Ota capità, els bombardegen!
- Posat a refugi amic, jo aniré a comprovar que el pobre no ha tingut cap incident.
- Sí, capità.
Les hores passaren i els xiquets pareixien no avorrir-se de tirar pedres a l’aigua. Al cap d’un hora van tindre que portar deu granotes a l’hospigranotal per haver patit greus pedregades. El gran capità Ota, va decidir posar fi a aquesta massacre i agafant molt d’aire va decidir anar a parlar amb els xiquets.
- A casa no us tiren de menys? – preguntà Ota amb cert sarcasme.
- AHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHH!!! UNA GRANOTA QUE PARLA!!!! – van cridar els dos nens en veure amb els seus ulls que una granota els estava parlant.
- Sí, no només puc parlar, també dec protegir al meu poblat i vosaltres l’esteu destruint!
- El teu poblat? – va preguntar un dels xiquets sorprès.
- Sí. Allà baix hi ha un poblat de granotes que viuen tal i com tu ho pots fer al teu poble.
- També hi ha col•legi?? – pregunta l’altre xiquet intrigat.
- Clar! Que tu no en tens? – va contestar Gran Ota.
- Sí i és un fastig.
- Un fastig? Pues al col•legi es on descubreixes tot el que hi ha al teu
voltant. Si prestares atenció al teu docent, segur que sabries que les granotes també vivim a un poblat, com tu.
Van estar parlant una estona i, a la fi, els xiquets se n’anaren a casa a sopar, no sense abans disculpar-se amb el senyor granota.
Al dia següent, els dos xiquets van tornar a l’estanc i van ajudar a totes les granotes a reconstruir el poblat que havia quedat danyat per les pedres de la vesprada anterior.
EL REI CAÇADOR
ResponEliminaCom tothom sap tots els prínceps, princeses, reis i reines tenen la sang blava. Fa molts anys vivia un rei que li agradava molt caçar per diversió. Matava tot tipus d'animals i després lis llevava el cor i el tirava al riu. Un dia, quan es dirigia al bosc a caçar se li va aparèixer Artemisa, la deessa del bosc i dels animals i li digué:
- Si no pares de caçar per diversió i no deixes menjar per al teu poble seràs castigat.
El rei li contestà:
- Sóc el rei i puc fer el que vulga, a més no tinc por a res.
La deessa va desaparèixer i el rei es va disposar a caçar. Va vorer un conillet i li va clavar una fletxa al cap. Després li va obrir el pit i es va quedar gelat quan va vorer que tenia el cor blau. De sobte se li va aparèixer la deessa de nou i li va dir:
- Ja et vag dir que series castigat.
I d'aquella manera el rei es va quedar sense ganes de caçar i sense la seua estimada reina.
Anna Tarragó Jorques 2K
EL GRAN SECRET DEL COR BLAU
ResponEliminaRobert Blue era un excel·lent investigador i caçador de fortunes, però de vegades oblidava qual era el motiu de la seua ambició. Portava mesos darrere d'un misteri, exiliat de la vida en societat. Vagava pel món intentant solucionar l'enigma, fins al punt d'arribar a obsessionar-se. Començava a pensar que el seu objectiu misteriós que li havia fet creuar mig món, no seria trobat.
Armal, el fill del mercader, es va disposar a ajudar-li, sense una raó aparent. Blue no sabia per què, però veia en eixa ciutat perduda en el desert alguna cosa insòlita, inclús màgica. Eixa mateixa nit, Robert va disposar la seua expedició en la Cova dels Cinc Mars. La lluna havia desaparegut, donant pas a uns estranys reflexos. Alguns natius murmuraven que era la pedra del cor blau, poderosa per a fer el bé o el mal. Després d'unes hores d'expedició, Armal va traure el ganivet del seu pare i ho va posar en el coll de l'estranger cridant una oració que Blue no va poder entendre. Armal li va portar en direcció a l'altar on hi havia una sèrie d'inscripcions en un idioma que pareixia arameu. Al mateix temps el jove mercader llegia les inscripcions, es va començar a observar rajos de llum que provenien de la pedra. De sobte Blue ho va comprendre. No buscava una pedra, havia trobat una cosa molt més valuosa, el secret de la vida. El reflex de les llums que apareixien entre la pedra que formava l'altar van començar a intensificar-se, fins que va ser tal la resplendor que es va originar una gran explosió.
Blue va despertar. Espantat va intentar córrer, però no podia alçar-se del que pareixia ser un llit. Havia estat tres mesos en coma, després d'un accident de cotxe quan es dirigia a una important reunió, sobre una expedició.
Només havia sigut un son o potser una revelació?
Maria Soler Romero 2K
L'AMOR PELS ANIMALS REFLECTIX L'AMOR PELS ALTRES
ResponEliminaHi havia una vegada, un matrimoni molt feliç que, després d'anys intentant-ho, aconseguix tindre el seu primer fill, David. Tot pareix anar bé, el xiquet creix sa i inclús és més intel•ligent que la majoria dels xiquets de la seua edat, però tenia un gran problema: era incapaç de sentir qualsevol tipus d'amor.
Amb el pas dels anys, un fetiller va aconseguir dir als pares que eixe problema s’anomenaba blau-cor i que molt poques persones en el món ho patien. Esta malaltia consistia en el fet que els blau-cors havien de trobar als seus complementaris per a adquirir la capacitat d'amar, és a dir, per a què un cor blau aprenga a amar, ha de trobar la primera persona amb què açò és possible, un altre blau-cor; després podria sentir amor per tots els éssers.
Quan David va complir la majoria d'edat va decidir eixir a buscar un cor blau; va buscar en totes les ciutats del món i al final, amb ajuda del fetiller, es va encaminar cap a una selva profunda, la qual cosa li va fer desconfiar fugint de tal manera que va caure rodant per un tossal fins que va parar en un arbre on hi havia una cria de tigre abandonada.
En eixe moment David va saber que mai abans s'havia sentit identificat amb cap altre ser viu, així que va decidir cuidar-ho sense importar-li com seria quan cresquera.
Este va ser el primer vincle d'afecte que havia establit en la seua vida i amb el pas dels anys sentia que sense eixe tigre la seua vida no tenia sentit. Fins que un dia uns caçadors li van llançar una fletxa que va travessar el pit del tigre, deixant veure el seu peculiar cor de color blau. David es va quedar en “shock”, perquè acabaven de matar a l'única cosa que havia aconseguit amar i acabava de descobrir que el seu tigre també era un blau-cor.
Mentrestant, es va aparéixer el fetiller i li va comunicar que sempre havia tingut al costat al seu cor complementari, amb el que havia aprés a amar per damunt de totes les coses, i gràcies al qual hi havia trencat l'embruixament. Llavors el tigre es va convertir en una bella jove de la qual David havia estat sempre enamorat sense saber-ho.
Després d'açò, el xiquet convertit en home i el tigre convertit en dona van començar un viatge per tot el món buscant a tots els blau-cors per a ajudar-los a trobar la felicitat d'amar.
Adriana Ortiz Escudero
El cel de València
ResponEliminaHi ha dies en què me despert amb ganes de tot, és com si el nivell d'endorfines que segregue naturalment el meu cos estiguera molt amunt de la producció habitual. Sent els símptomes d'una excitació anormal, el cor em bateja amb força, com si totes les arteries i venes que l'envolten estigueren grosses i de color blau, com las del braç als moments previs d'una extracció de sang. Les mans em suen, els meus moviments són poc precises, els recorreguts habituals per ma casa són ràpids, faig quatre o cinc coses a l'hora, fique “Dreams” de The Cranberries a tota veu, cante, balle i somric....
Isc al carrer, els encàrrecs habituals prenen la rellevància d'una tasca agradable i mentre camine mire cap al cel i em fixe als núvols de cotó, als seus contorns i formes en consonància amb les pinzellades color taronja del sol i del blau celest d'avui a València. Em sorprenc pensant en què meravella és la naturalesa, amb els seus pinzells, llapis i colors...
Fabiana Montalt Custodio -2ºK
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaEl cor d'Anna
ResponEliminaHi havia una vegada, una xiqueta anomenada Anna. Era divertida, estudiosa, alegre,extravertida, amiga de les seues amigues, com qualsevol nena de vuit anys.
Un dia quan es va alçar per anar a l’escola, es trobava malament com a cansada i la seua mare va decidir que no aniria al col•legi, que li farien una visita al doctor. Quan van arribar al metge li van dir que tenia grip, aleshores Anna va estar uns dies sense anar a classe guardant repòs com li va dir el doctor.
Però els dies passaven i la nostra protagonista no millorava, la seua mare molt preocupada la va portar al hospital. Anna tenia que quedar-se ingressada,perquè tenien que fer-li proves, ja que, els metges no sabien el que tenia.
Els dies en el hospital passaven i encara no hi havia un diagnòstic. Finalment va vindre des de els Estats Units un pediatra molt important, especialista en diagnosticar malalties rares, l’anomenaven Peter.
El doctor Peter va esbrinar que el cor d’Anna no funcionava com qualsevol, és a dir, que tenia una anomalia i l’única solució era fer-li un transplantament de cor. Però no podia ser qualsevol, ja que, el seu cor era blau, com la resta de xiquets.
Els xiquets tenen el cor blau fins al dotze anys, a partir d’aquesta edat són adults, canvia el color del seu cor i perden la fantasia, la imaginació del joc, la diversió i tots el adjectius característics dels xiquets, és per aquesta raó que Anna necessitava un cor d’un xiquet per a no deixar de ser una nina.
Finalment van aconseguir el cor d’altra xiqueta i Anna no va perdre eixa màgia característica del xiquets i va continuar amb la seua vida.
Raquel Vicente López 2ºK
Hi havia una vegada, en una gran cuitat, vivia una parella amb els seus fills, Izan i David. Estos xiquets eren idèntics, ja que eren bessons. Tenien el mateix cabell ros, i uns ulls blaus com el cel. Però hi havia una cosa que els diferenciava, i era la seua personalitat. David era agradable, honest, intel•ligent, solidari, lluitador..., Izan, en canvi era més egoista, rebel, avariciós....
ResponEliminaEren nous a la ciutat. Un matí quan els germans van eixir a comprar van veure que havien cartells per totes les botigues de la cuitat que deien que aquell cavaller que li portara a palau el cor blau seria el príncep i marit de la seua filla. Ells es van quedar estranyats i pensaven que es tractava d'una broma, i van decidir preguntar. La senyora de la fruiteria els va dir que havien rumors de que vivia una criatura en el bosc que tenia el cor blau i eixe cor era com una poció màgica, perquè curava a les persones de qualsevol malaltia.
La reina estava molt malalta, per això el rei tenia eixe interés per aconseguir-ho. Immediatament els jóvens van anar a palau per a saber com podien trobar eixa criatura. A Izan li va fascinar la idea de ser un príncep i tindre molts diners.
El rei els va dir que aquell animal no dormia per les nits, i que quan hi havia lluna plena els ulls li brillaven com sols.
Izan i David es van posar màns a l'obra. Van passar una setmana de busca i sense cap resultat. Izan va decidir tornar a casa perquè ja no podia més. David en canvi volia continuar, perquè es tractava de salvar la vida d'una persona.
Una nit, mentres David dormia, li va despertar un raig de llum que eixia darrere d'un arbre, es va acostar sigil•losament i va veure una estranya criatura mirant-ho fixament. Era una rabosa. Va mirar al cel i es va donar compte que hi havia lluna plena i que els ulls d'eixa rabosa brillaven com a sols.
Sense pensar-ho, David li va clavar una llança i li va traure el cor. Ho havia aconseguit, tenia en les seues mans el cor blau.
Corrent va anar a palau i se'l va entregar al rei. El rei estava molt agraït i immediatament li va dir que volia que fóra el nou príncep. Però David es va negar, el no va buscar el cor blau per casar-se amb la princesa, ser príncep i ser ric, sinó per salvar la vida de la reina, i de totes les persones que pogueren emmalaltir.
El rei no podia deixar-ho que se n'anara sense cap recompensa.
Finalment David li va dir que l'única cosa que necessitaven era un treball per a la seua família i ell, perquè havien arribat nous a la ciutat. I així va ser, com la xicoteta família va començar a treballar en el castell de la ciutat.
Silvia González Martínez
LA LLUITA ENTRE EL BÉ I EL MAL
ResponEliminaAllà lluny, a on els rajos de sol no arriben, el vent no bufa I l'aigua quan cau intenta fugir, existeix un planeta anomenat "descarrilat" habitats per cors, però no cors normals, sinó cors trencats, sense esperances, sense il•lusió..., on regna un cor de color negre, molt conegut per ser feroç, temible i despiadat, que s'aprofita dels cors desconsolats que arriben al planeta, els feia treballar les 24 hores del dia sense deixar temps per-ha pensar, de manera que tot aquell que visquera a aquell planta vivia submergit en una tristesa crònica. Aquestos cors venien destinats a este planeta ja que no son capaços de seguir en davant, cors que han tirat la tovalla el llarg del seu camí o simplement cors que no entenien res i podien continuar sofrint més. A milions d'anys llum del planeta "descarrilat" es trobava la terra, on vivia el cor més aventurer, feliç, intrèpid, generós i salat de tota la terra, el "cor blau", aquell que es capaç de tot allò que es planteja, i de no tirar per terra res d'allò aconseguit. Aquest cor vivia dins del pit d'un príncep hereter del tro, ja que el rei va morir fa uns dies. Doncs bé, el príncep a medida que va avançant els dies al seu càrrec, es torna molt antipàtic i ple de de avarícia per aconseguir que totes les terres del mon el pertanyen i que tot el mon treballara per ha ell. Deixa forma el nostre amic el "cor blau" va anar quedant-se sense forces per ha lluitar amb la codiçia del príncep, de forma que decideix abandonar el seu lloc a la terra, per ha prendre un llarg viatge camí del planeta "descarrilat". El cor més for de tota la terra, acabava de ser derrotat per una ment desitjosa de poder. Al arribar a "descarrilat" el cor blau de sobte va canviar el seu color per negre, i de sobte es va posar davant seua un cor enorme i negre com el carbó, que el va agafar i va posar a treballar per-ha ella amb la resta dels cors que anaven arribant al seu gran imperi. Un dia en la única estona que dona al dia el tot poderós cor negre per a descansar, el nostre amic, el antic cor blau, es va deixi-dir en anar a donar una volta i veure com estava estructurat eixe mon al que vivia ara. El nostre amic va tornar desconsolat, massa trist per a continuar amb la feina i va amagar-se baix uns arbustos per a tramar un pla que contaria al dia següent als seus companys. A la matinada següent avanç que el maligne cor negre es despertara, van preparar una trampa, i quant el cor negre es va despertar, va trobar-se nyiga amb cordes al llit, ara no tenien molt de temps per ha continuar amb el pla. El nostre amic va reunir a tots els cors del planeta a la plaça mes gran de "descarrilat", i va fer un discurs explicant que el seu amo, el antic príncep, era de la mateixa manera que el corn negre, i fent un gran sermó va convidar a tots els cors eixir cap a la llibertat, tornar amb el seus amos vivint cadascú al seu pit. Però aquesta vegada no anava a ser el mateix, aquesta vegada tots els cors tornaríem a ser feliços per ha crear un mon sense desigualtats i sense ajusticies. Al acabar el discurs, tots els cors van anar poc a poc creient en la felicitat i tots el cors que hi havia a la plaça van tornar-se a convertir al seu color original. La plaça era un mantó de colors de top tipus, una meravella a la disposició de molts poquets.
Des-de aquell dia no s'ha tornat saber res més d'aquell planeta que ja tant lluny queda, el cors regressaren a la terra, el mon es pura felicitat i una vegada al any, tot el cel s´ilumina en record d'aquell mantó digne de la pròpia bellesa de la natura.
Agustín J. Expósito Ollero 2k
EliminaMar espera l'autobús en una parada de la perifèria. És una dona jove, d'èxit i segura de si mateixa. Es disposa a acudir al seu treball, com directora d'oficina bancària, en el centre de la ciutat. Amb ella espera una xica amb el pèl tenyit de blau. “Quin horror”, pensa Mar, que el més atrevit que ha fet en els seus 32 anys de vida ha sigut fer-se unes metxes color coure.
ResponEliminaAmbdues pugen a l'autobús i, per a sorpresa de Mar, la xica de blau s'assenta darrere d'ella, encara que el vehicle està quasi buit. Mar es col·loca els cascos i es disposa a escoltar la ràdio. Com la nit anterior a penes havia dormir –coses de l'estrès i l'insomni-- el seient es converteix en una prolongació del seu llit i dorm plàcidament fins que, com per art de màgia, es desperta quan l'autobús obri les portes en la seua desocupada. Ix disparada. “Per poc”, pensa.
La rapidesa amb la qual baixa li impedeix adonar-se en un primer moment que la jove de blava ha baixat corrent després d'ella. No obstant això, uns passos més tard s'adóna que ací està, darrere d'ella, seguint-la. No pot creure-ho i canvia el seu recorregut per un passadís menys transitat per a comprovar si, en efecte, s'està tornant obsessiva i eixa pobre xica tan sols segueix el seu camí habitual.
Però no. Segueix a uns cinc metres de distància. Sembla voler arribar fins a ella. El cor de Mar batega amb força. Parla per telèfon, seriosa i digna però espantada. Cada vegada camina més ràpid, augmenta el ritme, sembla que va a córrer. Li queden uns metres per a arribar a l'oficina, uns metres que semblen fer-se cada vegada més llargs.
“Com pot ser que una jove a qui no coneix de res li haja seguit i s'haja convertit en quasi una psicópata”, es pregunta. La veritat és que hui dia u no pot fiar-se de ningú, ja l'hi deia la seua mare quan era xicoteta i ara les coses estan encara pitjor. La crisi, la necessitat, què voldrà de mi'”, mussita.
El cel s'obri davant ella, creua les portes de cristall del banc. Ja està segura. O no. En el temps que tarda en llevar-se l'abric, deixar la bossa de mà i donar-se la volta, veu en el seu despatx a la jove del pèl blau. “Què vols de mi?”, li crida, provocant un silenci instantani en la sucursal. “Perdone, només volia tornar-li les ulleres que se li han caigut en el bus. Són de marca i he pensat que no li agradaria perdre-les i com treball ací prop... he intentat dir-se'l abans però m'ha sigut impossible”.
“Moltes gràcies, de veritat”, sospira alleujada Mar, que convida a un cafè a la jove. Al cap i a la fi, sempre hi ha gent bona pel món i potser la desconfiança no és el camí.
Ana Victoria de las Heras Bueno 2ºK
INNÒCENCIA DELS XIQUETS
ResponEliminaLes vesprades d’ estiu passen tranquil•lament per a Olivia i Xavi. Gaudeixen amb unes simples pintures d’amunt la taula del menjador. Ells tenen cinc anys y el que més els agrada és pintar i retallar dibuixos. Cada vesprada acabaven bruts de pintura per tot el cos.
De sobte, Olivia va caure de la cadira, fent-se mal a la mà amb el sòl. Va plorar desconsoladament i al mirar cap a la seua mà, va pensar que tenia sang. El que li va estranyar no va ser el fet de tindre sang, sinó, el seu color... La seua maneta estava bruta de pintura blava, per tant ella va imaginar que la sang que recorria el seu cos era tota d’aquest mateix color. El seu amic Xavi, que estava amb ella li va ajudar. Xavi li va contar que una vegada es va fer una ferida i li va eixir un líquid roig. Ells no entenien res, però no volien dir-li a ningú.
Al començar les classes després de l’estiu, Olivia va decidir contar la seua història als seus companys, encara que li donava por i vergonya. Però a ningú li havia ocorregut el mateix, tots tenien la sang roja. A partir d’aquest moment, Olivia va començar a ser tractada de manera especial, diferent, els seus companys la menyspreaven. Pensaven que si tenia la sang blau, també el seu cor seria blau.
Un bon matí, al pati, Olivia es va fer mal quan anava jugant a fer carreres. Va caure a terra i es va fer sang al genoll. La expectació i atenció dels seus companys era màxima. Per a sorpresa de tots, la sang que fluïa per la cama de Olivia era roja, més roja que una tomaca. L’alegria dels companys, de Xavi i sobre tot de Olivia era immensa.
No trobaven resposta als fets, no sabien com la seua sang havia pogut canviar de color, el que si sabien es que el seu cor blau, ja tornava a bategar de color roig, y la seua vida tornava a la normalitat després d’aquest greu patiment.
ESTER LÓPEZ MONFORT 2ºK
El món dels decimals
ResponEliminaA la taula d'estudi de Miguel, hi havia una gran agitació. Dels seus deures de matemàtiques havien sortit els números i es passejaven discutint per sobre dels papers. La coma de l'operació amb decimals estava confosa:
- On he d'estar jo?-Deia movent els braços d'amunt i avall. Si em poso un número a la dreta, el 3 s'enfada. I si em moc cap a l'esquerra el que s'enfada és el 8. A mi tant me fa. Jo el que vull és fer les coses bé i que tots estiguem contents.
- Jo tinc més dret que el 8!-Deia el 3, que era molt orgullós.
- Mentida, jo sóc major i tinc preferència!-Replicava el 8.
-Ets gran, però menys important.
-No serveixo per res, millor que em vagi-deia trist la coma en vista de tot el que succeïa.
- Nooooooo!-Es va sentir per tota la taula. Tots els números van estar d'acord en això i es van posar al voltant de la coma perquè no se n'anés.
-Està bé, nois, vull dir, nombres; em quedaré aquí, però ... Com resoldrem el problema?
Ningú sabia què fer. El 3 i el 8 no es parlaven i ja es començaven a formar conjunts a favor del 3 i conjunts que donaven la raó al 8.
L'1 va veure que les coses no podien seguir per aquest camí i va dir:
-Posem-nos en fila per parlar d'aquesta enveja que ens tenim els uns als altres.
Tots els números es van posar en ordre i van començar a discutir. Al cap d'una estona de parlar sense decisió, van aparèixer sobre la taula les germanes més famoses en el món de les matemàtiques. Sí, eren la suma, la resta, la multiplicació i la divisió. També conegudes com "les operacions". Venien parlant i xiuxiuejant sobre els seus últims treballs i en sentir cridar a l'1 van callar de cop.
- Què us passa, nois?-Va dir la divisió.
Tots van guardar silenci, ja que la divisió, malgrat el seu aspecte amable i fins i tot atractiu, era l'operació més temuda pel seu fort caràcter.
Finalment, el 4, que gairebé no havia parlat, va ser el que es va atrevir a explicar la situació.
-Doncs que ningú té feina i es barallen per ser més importants.
Les operacions es van mirar amb una expressió entre divertida i de cert desdeny, sense poder entendre com havien arribat els nombres a aquest punt. Van parlar en rotllana un minut i tot seguit van trobar la solució. Per alguna cosa eren les més llistes i admirades.
-Doncs nosaltres us donarem treball-va dir la suma, la més extravertida i coqueta de les quatre.
Els nombres i la coma no ho podien creure. Segur que les quatre germanes havien solucionat el seu gran problema? Tots es van ajuntar per sentir millor el que els anaven a proposar. Va començar a parlar la divisió:
-Un grup que vingui amb mi que farem una divisió. No tingueu por. És difícil, però quan s'aconsegueix és molt satisfactori.
- A mi em doneu un altre grup i multiplicarem!-Va dir la multiplicació, la més divertida i riallera de totes.
-I el meu altre grup que restarem-va dir la resta una mica més baixet. Era una mica tímida i pessimista, però era tan treballadora com les seves altres germanes.
-Doncs per a mi els que sobrin, inclosa la coma, que farem una suma amb coma. Veureu que divertit!
I així és com tots els números del món tenen el seu treball. I, a més, tots són prou importants. No us sembla?
MIREIA MARTÍN LÓPEZ
L’ogre de cor blau (part 1)
ResponEliminaLa història naix a un poble situat a la frontera del infern, on cada dia descobrien l’existència d’un ésser nou,. Una bestiesa dolenta i disposada a fer miquetes el poblat. Aquells valents habitants del poblat, vivien allí ja que la muntanya que els separava del infern, els proporcionava grans riqueses i conreus per poder sobreviure d’una manera còmoda. Fins ara, havien pogut derrotar a qualsevol criatura que creuava la muntanya, amb les seues eines per a la guerra i la força dels seus habitants.
Un dia va arribar un Ogre de color blau que feia més de deu de metres d’alçada. Els habitants espantats, es van amagar dins de les seues cases fetes amb palla i fang. L’Ogre, que vestia amb un pantalons curts i sense samarreta, duia una espasa enorme i lluïa unes dents que quasi no podia tancar la boca. Els habitants, pensaven que era la criatura més dolenta i feroç que havien vist fins ara, i per això, amagats, esperaven que la criatura fugira per sí mateix quan poguera vorer que el poble hi estava desert.
Però, en compte de fugir o arrasar el poblat, l’Ogre va esperar assegut damunt d’una pedra. Alguna gent del poblat va començar a pensar que l’ogre volia fer un setge, i així, quan ells estigueren dèbils i confosos, podria atacar millor el poblat per menjar-se’ls a tots d’un mos. Aleshores, el comandant del exèrcit del poblat, va ordenar que tocaren les cornetes de la guerra, per tal que tots els habitants eixiren al carrer amb les seues armes i lluitaren pel futur d’aquell poblat.
En escoltar la primera nota d’aquelles cornetes, que feien bramar una melodia senzilla i cridanera. Els habitants corregueren als seus graners per agafar cadascú la seva arma. Uns tenien espases, altres corbelles, llances, inclús hi havia algun que la forca de treballar les terres li servia d’arma per espantar a les criatures que venien del infern. Corregueren tots fins la muralla, on veien l’Ogre enfront d’ells, a escassos vint metres. Començaren a llançar pedres i algunes armes però la bestiesa ni es movia. Ni tan sols feia el mínim gest dolent d’atacar aquella gent. Assegut d’esquenes al poblat, les pedres que colpejaven l’esquena eren com un massatge per a ell. Fins que, cansats els habitants de llançar pedres i altres objectes, es disposaren a utilitzar el diàleg com eina que intentara posar solució al problema.
Joan Serra
l'Ogre de corblau (segona part)
ResponEliminaAmb un vestit d’acer, que cobria fins i tot el cap, va eixir el comandant disposat a negociar la fugida del temut Ogre. En arribar a la pedra, va dir: Ogre! Ogre! Fuig d’aquestes terres! Tens un dia per tornar al infern! O pel contrari seràs atacat per la força bruta del nostre exèrcit!. La criatura, de sobte, es va girar, tapant-se la cara. En llevar-se les mans, tots van poder veure que hi estava plorant, i amb una veu dolça i plorosa va dir: Per favor! Ajudeu-me! M’expulsaren del infern fa dos dies per ser massa bo! I no tinc on anar ni que fer...
Bocabadats es quedaren els habitants del poble, i de seguida el comandant, va pronunciar unes paraules plenes de desconfiança cap a la criatura: ¿i perquè ens hem de creure les teues paraules? I si et quedes...¿Qui ens assegura contra les teves dents?
L’Ogre va continuar plorant: heu de creure’m, sóc un Ogre de cor blau, ¿No haveu escoltat parlar d’ells? Sóc l’únic de la meva espècie que faig el bé, no soc gens dolent. Digueu-li al vostre Savi que consulte els llibres i que trobe informació del Ogres de cor blau.Aaleshores podreu adonar-se de que les meves paraules són veritat. Si em deixeu quedar-me, ús ajudaré al conreu de les terres, al transport de mercaderies i també, a lluitar contra les criatures que s’atrevixquen a creuar la maleïda muntanya.
El Savi del poblat va eixir corrent a la muralla, tot escarotat i amb la cara plena d’alegria, digué: es veritat! El que diu es veritat! Els ogres de cor blau no han sigut creats pel dimoni, son criatures que la natura ens ha proporcionat per combatre’l. Així que podeu estar tranquils, que no ús faja por la seva aparença feroç.
I així es com aquell poble va admetre a l’Ogre dins de les seues muralles. Entre tots, construïren un gran casa per a ell i prompte es va convertir en un personatge molt volgut per al poble. Els ajudava als conreus, fent la feina més pesada, i també, feia fugir a les bestieses que creuaven del infern, barallant-se amb elles, tal i com hi va prometre.
Joan Serra
El Cor Blau
ResponEliminaFa moltíssims anys, al regne de Vetusta, es conta que hi havia una princesa tancada a la torre més alta de tot el territori. Aquesta xiqueta vivia amb un encanteri que no li permetia eixir d’aquella habitació. La bruixa, Morgan, havia tancat a la jove princesa perquè el rei i la reina li van prohibir utilitzar la màgia negra dins del seu regne.
Molts anys van passar i els reis cada vegada es veien més tristos per la soledat que es respirava al castell sense la seua filla. Durant anys havien estat buscant solucions per desfer l’encanteri, fins que un dia la fada Winda donà en ella. A soles podrien recuperar a la princesa si un dels cavallers aconseguia travessar el Cor Blau. El Cor Blau era una zona del bosc frondós que la gent no creuava des de feia molts d’anys, deien que havia un embruix i tot el que hi entrava mai eixia d’ell.
Els reis van cridar a tots els cavallers del seu regne i tan soles un d’ells va atrevir-se a anar-hi. Parmeni, el cavaller més valent, es va comprometre a recuperar la princesa. Al dia següent aquest jove valent començà el seu camí i quan arribà al cor blau va poder travessar-lo. No va ser res costós per ell, aleshores es va anar a la torre. La princesa no s’ho podia creure, era lliure, mai tindria que estar en la torre.
El cavaller i la princesa començaren el camí, havien de creuar un altra vegada pel Cor Blau. Aquesta vegada no aní tot tan bé, a soles va poder creuar la princesa. Mai més van saber res del valent cavaller.
Cor Blau
ResponEliminaAçò era i no era, un país molt molt llunya, eren persones molt senzilles capaces de fer servir qualsevol cosa com a ferramenta per a treballar.
Tots eren companys i es tractaven d'ajudar, açò es un gran motiu per la que la crisis mundial allí no ha arribat. Els líders eren ideals, i governaven amb dos dits de trellat, miraven per un poble del qual venien i tan sols el volien millorar, açò no ocorre a tots els llocs on es diu que son països desenvolupats. Era un país on tothom era bon ciutadà, els xiquets baixaven a l'escola i aprenien moltes coses del voltant per a ser millors que els seus avantpassats i aixi ser cada volta un millor estat, els pares treballaven i eren un models quasi ideals, per aixo la complicada feina dels Mestres per a millorar la societat, tot el mon es coneixia perquè es tractava d'un país molt molt menut on es podia anar en bicicleta de costat a costat.
Tothom gaudia pel seu treball, i gracies a ser una societat on cap persona es mirava el melic tothom estava content i encantat. Ací no feia falta signar un paper, nomes calia mirar-se als ulls i estrènyer les mans, i el tracte no es podia trencar.
Es veu clar l'origen d'aquest poble i es que tots eren persones que depenien en gran mida de la persona del costat i per eixe motiu mai es podien fallar, tota aquesta organització i cultura venia dels seus majors que eren en la majoria dels casos gent que treballava de sol a sol en els seus vaixells i xarxes quan eixien a la mar.